Article

Queden poques hores per tancar un altre any. Han estat tres cents seixanta-cinc dies pandèmics que tenim ganes de deixar enrere, amb el permís d’una nova lletra de l’alfabet grec. L’òmicron és una o, és a dir, un cercle, forma geomètrica que ens recorda l’uròbor, la serp que es mossega la cua i que simbolitza l’etern retorn, la infinitud. Com la pandèmia, el conte de mai no acabar. Després que plogués sobre mullat, que surfegéssim onades i resistíssim sismes i erupcions, semblava que teníem el peu al coll al virus, però ha tornat a mossegar.

Fa més de cent anys, l’escola de la Bauhaus va revolucionar el món de l’arquitectura, l’art i el disseny del segle XX i es va convertir en una de les institucions docents d’innovació europea més emblemàtiques (1919-1933). Aquest moviment d’entreguerres, liderat per Walter Gropius, va conformar una nova relació forma-funció en què la imaginació, l’estètica i el sentit pràctic aplicats a la vida quotidiana van combinar-se per millorar la vida de les persones en el trànsit cap a la modernitat.

Ja fa temps que l’educació es reconeix com una de les funcions més significatives dels museus i els espais patrimonials, si bé és cert que la nova proposta de definició de museu de l’ICOM (encara subjecta a revisió) omet el terme i no en fa referència de forma explícita. A Catalunya, quan pensem en la feina dels educadors o mediadors de museus, el nostre imaginari es remet a la programació per escoles (i a molt estirar, per famílies). Tanmateix, el concepte s’ha anat expandint a poc a poc, contemplant noves propostes i públics.

El moviment actual de protesta feminista internacional sota el lema #MeToo va néixer fa uns anys degut a les denuncies publiques que van fer actrius on denunciaven haver patit abusos per part de figures molt conegudes de la industria cinematogràfica. Aquest hashtag es va estendre ràpidament arreu de tot el món, fent visible una problemàtica que és present des dels àmbits més reconeguts com a les esferes més privades i anònimes.

Durant el darrer any i mig, els espais de la cultura, tant en la seva vessant digital com en la física, han vist transformats els seus usos i han experimentat canvis que, si bé abans de l’era COVID ja eren veloços, amb el brot del coronavirus han donat lloc a escenaris que en molts casos es prefiguraven lluny encara. La pandèmia, amb el confinament com a primera mesura, va provocar la redefinició immediata i semipermanent dels espais de la vida urbana i cultural, i de la quotidianitat mateixa.

Les eines digitals aplicades a la cultura constitueixen un valuós recurs, un conjunt d’instruments que poden potenciar la creativitat i donar suport a la construcció de noves expressions artístiques combinant diversos llenguatges.A més de la creació de "cultura digital" i híbrida, les eines digitals poden facilitar l’accés, la conservació i la reproducció de continguts culturals a través de dispositius tecnològics, mitjançant la digitalització de la cultura.

L’actualitat diligent ens procura a diari notícies d’impacte. És probable que en el tercer trimestre de 2021, l’erupció del Cumbre Vieja se n’emporti la palma. Si durant el confinament assistíem bocabadats a l’espectacle de la natura recuperant el seu espai (dofins al port, cabres i porcs senglars per places i carrers…), ara, sense sortir del nostre astorament, ens meravellem i horroritzem al mateix temps veient com una petita illa es converteix en la imatge de l’infern.