Blogs

Enter a comma separated list of user names.

El PAC de Santa Margarida i els Monjos: full de ruta cultural per a un municipi singular


  

No és fàcil entendre Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès), un d’aquells municipis que molts veuen de passada, del cotxe estant, aparador fugaç de passat i present industrial, al cor d’una comarca vinícola amb paratges més pintorescos i a prop, massa a prop, d’una petita gran capital com és Vilafranca. La seva estructura territorial és particular, i tampoc és fàcil d’interpretar. Un municipi estès al llarg de la carretera, amb dos nuclis de fort caràcter (els Monjos i La Ràpita) que són motors d’una dinàmica societat civil que, amb tot, no deixa de mirar-se de reüll, porta d’entrada al parc natural del Foix, amagat rere les imponents xemeneies cimenteres i una estació de tren a mig camí de tot i d’enlloc a la vegada.

Quan el relat ja el compartim: què cal perquè la cultura sigui un dret de debò


   
El marc dels drets culturals és avui àmpliament compartit. Però entre el consens i la seva aplicació quotidiana, especialment als municipis, s'obre una distància que ja no es resol amb més relat, sinó amb decisions.
  
 

Quan el relat s'ha de traduir en decisions  Foto: Marija Zaric (@simplicity)
  
  

Les lleis secretes del sistema cultural: aquí les teniu




Un manual involuntari a partir d’un any sencer de #compartim
  
  

Cartografia involuntaria d'un ecosistema que insisteix a repetir-se
    

Quan les preguntes obliguen el museu a mirar-se



Continuar, i amplia, la conversa iniciada per Raquel Torrecilla Pallarès, membre d'Interacció, a Linkedin  
  

Les preguntes que Raquel Torrecilla Pallarès ha compartit arran de la XXI Jornada de Pedagogia de l’Art i Museus  no són simples interrogants metodològics. Són una intervenció política. Són un recordatori que el museu, la seva arquitectura, els seus rols, les seves prioritats, és una construcció que pot ser llegida, disputada i transformada. I sobretot, són un avís que el debat no es pot quedar en el recinte d’una jornada: necessita espais públics de pensament, com Interacció, que permetin aprofundir-hi i donar-los continuïtat.

Quan la cultura es converteix en un ecosistema (estadístic)


  ​Notes crítiques sobre el nou marc de la Unesco i les seves implicacions locals 
  

  

El nou Framework for Cultural Statistics de la Unesco (2025) redefineix què entenem per cultura i com la mesurem. Substitueix la lògica del “sector” per la de “l’ecosistema” i proposa un model global de dades per captar-ne la complexitat. Però tota nova gramàtica estadística també és una forma de poder: transforma la manera com es pensa, es valora i es governa la cultura. Què implica això per als municipis i per als tècnics culturals que treballen des del territori?

La cultura no és un luxe: és infraestructura democràtica

Per què necessitem polítiques culturals valentes i transversals?

Yolanda Colás Álvarez — Sociòloga (especialista el cultura, educació i TIC) i Gestora Cultural.

.

La cultura acostuma a aparèixer en el debat públic com un extra: un espai d’oci, d’entreteniment o de consum. Una “capa final” que es pot retallar quan hi ha dificultats pressupostàries. Però, quan mirem la cultura des d’una perspectiva social i no merament d'entreteniment o consum, apareix una veritat incòmoda: sense cultura no hi ha cohesió, no hi ha expressió crítica, no hi ha comunitat, no hi ha empoderament ni creixement.

Defensar les polítiques culturals vol dir defensar un dret ciutadà i un espai de transformació social.

Llegir també és planificar


  

Les noves fitxes de lectura d’Interacció proposen obrir espais per pensar en equip la pràctica cultural local. Llegir junts no és un afegit formatiu: és una forma de política institucional.
  
  

En temps de calendaris saturats, reunions acumulades i correus que no donen treva, reservar una estona per llegir pot semblar un luxe. Però llegir —i fer-ho en equip— és, potser, una de les maneres més radicals de sostenir una política cultural amb sentit. No com a activitat complementària, sinó com a espai de revisió col·lectiva dels marcs des d’on pensem i actuem.

Declaració de Barcelona: de l’esborrany desafiant al text normatiu



El pas del codi font a la Declaració definitiva mostra com els drets culturals es mouen entre el conflicte i el consens.
  

La Declaració de Barcelona pels drets culturals, presentada el 30 de setembre de 2025, culmina un procés que vam seguir de prop a través del codi font. Aquella versió preliminar, que vam analitzar en tres articles, no buscava ser definitiva: era, més aviat, una caixa d’eines crítica. El text no s’estalviava les ombres. Quan descrivia la governança cultural parlava d’“abusos de la contractació pública” i advertia contra “la dictadura tècnica” que pot buidar de sentit els drets culturals. Davant d’això, el codi font mostrava la doble cara: quan erosiona i quan obre camins de transició .

El decàleg com a interpel·lació directa als municipis


  
La gestió cultural demana dignitat: el decàleg com a eina per repensar les polítiques municipals.
  

He seguit amb interès la presentació del Decàleg per la dignitat laboral i professional de la gestió cultural a Catalunya, impulsat per l’APGCC. No és un document més: és un mirall que posa davant nostre la precarietat estructural de la gestió cultural i la necessitat urgent de revertir-la.

Llegir-lo des d’una mirada municipal té un efecte clar: ens adonem que moltes de les situacions que descriu no són alienes, sinó quotidianes. Contractacions fràgils, externalitzacions que esgoten la memòria institucional, equips incomplets que depenen de la voluntat de persones concretes, plecs que valoren més el preu que la qualitat professional…

Quan parlar de perifèria amaga les noves centralitats


  

L’Hospitalet i el repte d’explicar la metròpoli contemporània
  

Hi ha paraules que semblen dir molt i acaben explicant poc. Ahir em va cridar l’atenció el títol d’una taula rodona dins de Nodes BCN“Cultura en espacios industriales: periferias creativas”. Em va sorprendre perquè la formulació obre un debat interessant sobre com fem servir els conceptes quan parlem de polítiques culturals urbanes. Perifèries creatives? La pregunta és inevitable: perifèria respecte a què? Barcelona? Catalunya? Europa? El cas concret de L’Hospitalet fa que la noció de perifèria grinyoli. És la segona ciutat més poblada de Catalunya, connectada físicament i funcionalment amb Barcelona, un nus estratègic d’activitat econòmica i amb una densitat cultural i comunitària que desmenteix qualsevol lectura de marginalitat. Difícil veure-hi perifèria si parlem en termes reals.
  
  

L’Hospitalet: centralitat cultural més enllà de l’etiqueta de perifèria.