El valor de la cultura: entre evidència i fonament polític

  
L’informe The value and values of culture proposa un gir que encara avui no està resolt en moltes polítiques culturals: deixar de justificar la cultura només pels seus impactes instrumentals i reconèixer-la com a base constitutiva de la vida democràtica i social. El document no es limita a compilar evidències; intenta ordenar un marc en què el valor de la cultura no és únicament econòmic o social, sinó també normatiu, en tant que articula els valors que sostenen la convivència europea.
  

El punt de partida és clar: la cultura opera com un sistema. No és un sector aïllat que produeix impactes en altres àmbits, sinó un entramat que fa possibles aquests impactes. Aquesta idea, que travessa tot el document, desplaça la lògica habitual d’avaluació. No es tracta només de demostrar què aporta la cultura a l’economia o al benestar, sinó d’entendre que aquests resultats depenen de la salut del propi sistema cultural. Si aquest es debilita, els impactes desapareixen.

En aquest marc, el document articula tres grans camps de valor. El primer és el democràtic. La cultura no només transmet valors com la llibertat o la igualtat, sinó que crea les condicions perquè aquests valors siguin apropiats, discutits i reformulats per la ciutadania. La participació cultural apareix aquí com un mecanisme central de desenvolupament democràtic: fomenta el pensament crític, la tolerància i la capacitat de deliberació. El text recull evidències que vinculen directament participació cultural i confiança social, un element clau per al funcionament de les democràcies.

El segon camp és el social. La cultura contribueix a la cohesió, a la inclusió i al reconeixement de la diversitat. No ho fa només a través de programes específics, sinó generant espais compartits on es construeix sentit de pertinença. En societats cada vegada més heterogènies, aquesta funció no és accessòria. El document insisteix que la cultura permet habitar la diferència sense reduir-la, i que aquest procés és estructural per a la sostenibilitat del projecte europeu.

El tercer camp és l’econòmic, tot i que el text el tracta amb una certa precaució. Es reconeix la contribució de la cultura al creixement, a l’ocupació i a la innovació, especialment en el marc de les indústries creatives. També es destaca el paper de les competències culturals en els nous mercats de treball, on habilitats com la creativitat, el pensament crític o la capacitat de treball en entorns diversos esdevenen centrals. Ara bé, el document evita reduir el valor de la cultura a aquesta dimensió. La presenta com un component de la prosperitat, no com la seva justificació principal.

Un dels elements més rellevants és la insistència en el paper de l’educació cultural. El document mostra com la participació en pràctiques artístiques i culturals està vinculada al desenvolupament de competències transversals i a una millor disposició per a la participació cívica. Això no s’interpreta com un benefici col·lateral, sinó com una funció estructural de la cultura en les societats contemporànies.

El text també apunta una tensió que no resol del tot. Si la cultura és clau per a la democràcia, la cohesió i l’economia, per què continua ocupant una posició perifèrica en moltes polítiques públiques? La resposta que suggereix és incòmoda en termes polítics: perquè el seu valor és reconegut discursivament, però no integrat en la presa de decisions ni en el finançament. El sistema cultural funciona sovint amb recursos limitats mentre se li exigeixen resultats creixents.

El document acaba reforçant una idea que té conseqüències directes per a la política cultural: no es pot demanar a la cultura que resolgui problemes socials o econòmics si no es garanteixen les condicions que fan possible la seva existència. El valor de la cultura no es pot activar només des de fora; necessita ser sostingut des de dins.

Referència

Culture Action Europe. (2018). The value and values of culture. cultureactioneurope.org 

Text complet (pdf) [2]