La cultura en el debat sobre el projecte d’Europa

A propòsit de la conferència de Srećko Horvat al CCCB

Fa uns dies vaig assistir a la conferència que Srećko Horvat [2] (1983), el filòsof croat deixeble de Slavoj Žižek,[1] [3] va oferir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en el marc del debat sobre el projecte europeu, que actualment viu un dels moments més crítics. L’acte [4], part del cicle ‘Vella Europa, noves utopies’, va ser multitudinari. De fet, Horvat ha estat un dels pensadors convidats més mediàtics i ha concedit diverses entrevistes als mitjans en les darreres setmanes.

En aquesta intervenció al CCCB, però, malgrat l’aparent posicionament de les polítiques de la Unió Europea, les quals defensen la cultura com un dels pilars per reconstruir la identitat d’Europa i per al seu desenvolupament sostenible, no va fer referència de manera explícita a la cultura. Davant aquest fet, proposo una petita reflexió per dilucidar quin és el paper del sector cultural en els debats de l’actualitat sobre aquesta qüestió, després de fer un repàs del que va ser la conferència del croat.

El discurs de Horvat s’alinea amb el de la intel·lectualitat d’esquerres que aposta per recuperar el materialisme històric d’arrel marxista i hegeliana; és a dir, a grans trets, una revisió del passat amb el distanciament necessari per reconfigurar les polítiques del present. Així, després d’enumerar alguns dels signes del malestar dels darrers temps, com ara l’auge del populisme, l’austeritat, la crisi dels refugiats i el Brexit, i de constatar, per tant, que vivim en un estat de dret que genera «estats d’excepció» que són la regla —en al·lusió a Giorgio Agamben—, Horvat va exposar les claus per donar resposta a les dues reaccions que fins ara s’han imposat entre la classe política i la ciutadania davant els últims esdeveniments: la negació del fetitxisme («fetishism denial») i el fetitxisme de l’Apocalipsis («fetishism of Apocalypse»); termes que es refereixen a la insistència d’actuar amb una lògica contradictòria que nega uns fets evidents[2] [5] i d’alarmar-se per la imminència d’un futur catastròfic, respectivament.

Imatge de la portada del magazín alemany Der Spiegel, el 12 de novembre de 2016, que il·lustra el concepte de fetitxisme de l’Apocalipsis

Segons Horvat, els ciutadans han d’actuar en l’àmbit local i nacional però també internacional, buscant estructures productives alternatives —les cooperatives, per exemple— que emancipin la societat de retòriques historicistes heretades del passat. No obstant això, la seva utopia europea parteix de l’ideal d’Engels, en què tothom té les seves necessitats mínimament cobertes, però no de l’optimisme. Precisament, en la pel·lícula Hotel Europa [6] (Smrt u Sarajevu, «Mort a Sarajevo», 2016) del director Danis Tanović, una adaptació lliure de l’obra teatral homònima de Bernard-Henri Lévy que vaig veure recentment al cinema, s’evidenciava una postura de desencant envers la represa del materialisme històric i una desconfiança cap a una oportunitat de futur massa cops frustrada: «Solo nos sentimos un pueblo cuando nos golpea el desastre», deia un dels personatges.

Pel que s’ha dit fins ara, semblaria que ens trobem davant d’un conflicte d’ordre exclusivament politicoeconòmic. I és que, tal com diu el filòsof i sociòleg César Rendueles [7] (1975), també en línia amb l’adscripció ideològica de Horvat:

[...] desde los años noventa se ha producido una notable politización de los discursos culturales. Aún hoy es mucho más probable oír hablar de desigualdad, cooperación o respeto a la diferencia en un museo que en un centro laboral. Sólo a modo de ejemplo, en las dos últimas décadas los principales teóricos de la izquierda radical que han visitado nuestro país —Toni Negri, David Harvey, Immanuel Wallerstein, Angela Davis…— han hablado mucho más a menudo en museos y centros culturales que en sindicatos, sedes de partidos o centros sociales. Un poco como si la cultura hubiera asumido el rol de guardiana de la emancipación en el entorno postmoderno.[3] [8]

Efectivament, el sector cultural ha fet un esforç notable en els darrers temps per denunciar els efectes no volguts del neoliberalisme global, malgrat l’excessiva confiança dipositada en el culte a les TIC com a garants del progrés social, segons el meu parer. Però, com diu Rendueles, el mercat ha fet seu aquest discurs crític, paradoxalment, apel·lant a valors tan propis de les arts com «innovació» o «reinvenció personal» per legitimitzar uns processos no sempre beneficiosos, que ens molts casos han acabat per convertir la cultura en un dispositiu de subordinació al seu servei.

Per tant, és necessària i urgent una dosi de crítica. Perquè després de l’esclat de l’anomenada  «bombolla cultural», a través d’inversions descontrolades i poc meditades en operacions urbanístiques, festivals i laboratoris de creació, trobem experts del sector que denuncien la marginació de la cultura en els pressupostos de la Unió Europea i que reivindiquen la seva importància en «la planificació urbana, el creixement econòmic, l’emprenedoria, la cohesió social, l’educació i la salut» (Philippe Kern [9]. Mainstreaming culture in EU policy, 2017), i com a «subestructura que assigna significació i valor a la idea d’Europa» (Pascal Gielen [10]. No culture, no Europe, 2015). Però, té sentit reclamar el pes que li pertoca a la cultura, assumint al mateix temps que es tracta d’una política subsidiària?

El sector cultural encara és lluny d’imaginar una estratègia radical basada en la seva autonomia intrínseca. En comptes d’això, es reclama com a substrat cohesionador del projecte europeu, com a marc de referència no visible, com a sistema d’apoderament que no ha sabut constituir-se com a força fora dels àmbits purament subversius. Sens dubte, el concepte de cultura és una abstracció complexa que té a veure amb la negociació subjectiva i crítica de la multitud d’aspectes que conformen la identitat humana —definició a la qual, per cert, tendeixen els discursos actuals del patrimoni—, però no ens hauria de fer reflexionar que es reivindiqui en un pla tan poc ostensible, o fins i tot auxiliar i accessori?

Aquesta tarda, Srećko Horvat farà una altra conferència sobre el projecte d’Europa al Palau Macaya [11] de Barcelona. No ens hauríem de sorprendre, però, si no parla de cultura.

* sub- 1 [LC] Prefix que significa ‘sota’, ‘situat a sota’, ‘en grau inferior’, ‘en menor proporció’, ‘no del tot’, ‘gairebé’, ‘aproximadament’. Ex.: subaxil·lar, subàcid, subòxid, subdesèrtic. (Font: Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, 2a edició.)

[1] [12] Horvat va escriure, en col·laboració amb Žižek, el llibre What Does Europe Want? (Columbia University Press, 2014).

[2] [13] El psicoanalista francès Octave Mannoni va establir les bases d’aquest concepte amb l’expressió «Je sais bien, mais quand-même...» («bé que ho sé, però així i tot...») recollida al llibre Clefs pour l’imaginaire ou l’autre scène, escrit el 1969.

[3] [14] Fragment de l’article «Las paradojas de la cultura crítica. Las clases creativas como intelectualidad orgánica del capitalismo postfordista» a Periférica. Revista para el análisis de la cultura y el territorio [15] (núm. 17, p. 19-25). L’autor també ha escrit, entre d’altres llibres, En bruto. Una reivindicación del materialismo histórico (2016).