Planificar la cultura com a projecte de ciutat: el precedent de Sabadell

  
L’article El mapa cultural de Sabadell: arguments i impactes recupera una experiència fundacional de la planificació cultural local a Catalunya i la llegeix des de la seva doble condició: com a artefacte metodològic pioner i com a procés polític capaç de transformar la relació entre cultura, institucions i ciutadania. Situat a inicis dels anys noranta, el Mapa Cultural de Sabadell emergeix en un moment en què la política cultural encara es mou entre la intuïció, l’activisme i l’oportunitat, i introdueix una lògica nova: la necessitat d’ordenar, argumentar i estructurar l’acció cultural com qualsevol altra política pública.
  

El text insisteix en el caràcter avançat del Mapa. No es tracta només d’un document, sinó d’un exercici complet de planificació estratègica, territorial i sectorial alhora, inèdit en aquell moment. Aquesta ambició es concreta en una combinació de factors que expliquen el seu impacte: una voluntat política clara, una implicació real dels agents culturals i de la ciutadania, una base tècnica solvent i una aposta decidida per la participació com a mecanisme de construcció de consens.

Un dels elements centrals que destaca l’article és la dimensió processual del Mapa. Més enllà dels resultats, el que es recorda i es valora és el procés: la capacitat d’articular espais de debat, de posar en relació actors diversos i de construir una mirada compartida sobre el model cultural de ciutat. En aquest sentit, el Mapa no només produeix un diagnòstic i unes propostes, sinó que transforma les pràctiques institucionals i els hàbits de relació entre administració i sector.

Els impactes identificats són múltiples. D’una banda, el Mapa contribueix a situar la cultura al centre del debat públic, dotant-la d’una centralitat política que fins aleshores no tenia. De l’altra, democratitza la definició de les polítiques culturals, incorporant la participació ciutadana com a element estructural i no accessori. També introdueix un canvi d’escala en la manera de treballar dins les institucions, reconeixent el paper dels equips tècnics i la necessitat d’incorporar-los en els processos de decisió.

Potser l’efecte més durador és la normalització de la planificació cultural. El Mapa mostra que la cultura pot ser objecte de diagnòstic, estratègia, priorització i avaluació, sense renunciar a la seva dimensió creativa. Aquesta operació té conseqüències de llarg abast: a partir d’aquesta experiència, la planificació estratègica esdevé una pràctica habitual en molts municipis, amb el suport d’institucions com la Diputació de Barcelona.

Amb la distància dels anys, l’article introdueix també una lectura més matisada. El context que va fer possible el Mapa, temps llargs, alta implicació ciutadana, voluntat política sostinguda, és difícilment reproduïble avui. Els processos actuals són més ràpids, més condicionats i sovint amb menys recursos, i la participació es viu amb ambivalència tant des de la política com des de la ciutadania.

Aquesta mirada retrospectiva no desactiva el valor del Mapa. Al contrari, el reforça com a referència. No tant com a model a replicar literalment, sinó com a recordatori d’una idea força: la política cultural pot ser un espai de construcció col·lectiva amb capacitat real d’incidir en el model de ciutat. 
  

Referència

Roselló Cerezuela, D. (2015). El mapa cultural de Sabadell: arguments i impactes [2]. Quadern de les idees, les arts i les lletres, (200), 20-21.