Valorar la cultura sense reduir-la

  
Mesurar el valor de la cultura s’ha convertit en una exigència recurrent en la presa de decisions públiques. A holistic approach to valuing our culture no rebutja aquesta exigència, però en qüestiona el marc. El problema no és només com mesurar, sinó què entenem per valor i amb quines eines el capturem. L’informe proposa sortir d’una falsa dicotomia entre economia i cultura per plantejar una aproximació més complexa, situada i operativa.
  

L’informe parteix d’una tensió coneguda: la necessitat de justificar la despesa pública en cultura amb evidències comparables a altres àmbits com la salut o l’educació, i la dificultat de traduir en termes monetaris els beneficis culturals. En aquest context, els enfocaments econòmics han guanyat pes, especialment aquells basats en preferències revelades o disposició a pagar. Aquests mètodes permeten comparar inversions i reforçar la posició de la cultura en el llenguatge de la política pública.

Tanmateix, el document assenyala els límits d’aquest enfocament. El valor cultural no es redueix als seus efectes econòmics o socials. Inclou dimensions intrínseques vinculades a l’experiència, al significat i a la relació amb els béns culturals que difícilment poden ser capturades per indicadors monetaris. La clàssica distinció entre valor instrumental, institucional i intrínsec mostra que el debat no és tècnic, sinó conceptual.

Davant aquesta tensió, l’informe proposa una aproximació holística. No es tracta d’escollir entre mètodes econòmics o qualitatius, sinó d’articular-los en funció del context. Aquesta idea es concreta en un principi clau: la proporcionalitat. Les tècniques utilitzades per valorar la cultura han d’ajustar-se a l’escala de la inversió i als recursos disponibles. Els mètodes econòmics poden ser útils per a grans projectes, mentre que altres aproximacions —indicadors no monetaris, dades de participació o relats qualitatius— són més adequades per a iniciatives petites o comunitàries .

El procés de consulta amb el sector cultural reforça aquesta direcció. Lluny d’una oposició frontal als mètodes econòmics, emergeix un consens pragmàtic: cal combinar eines i adaptar-les a cada situació. Aquesta combinació, però, no pot ser una suma dispersa de tècniques. L’informe insisteix en la necessitat d’un marc d’avaluació que integri les diferents evidències i permeti prendre decisions amb criteri.

Un altre element rellevant és la crítica a una avaluació centrada només en inputs i outputs. Mesurar activitats o assistència no explica com la cultura genera canvis o experiències significatives. Per això, es defensa que qualsevol sistema de valoració ha de partir del que la cultura ofereix específicament, i no només dels seus efectes col·laterals en altres àmbits .

Finalment, l’informe apunta a una necessitat operativa: dotar el sector d’eines accessibles. Moltes organitzacions, especialment petites, no disposen de recursos per aplicar metodologies complexes. Per això es proposa desenvolupar guies, dades compartides i instruments comuns que facilitin una avaluació més sistemàtica i comparable .

En conjunt, el document desplaça el debat des de la pregunta “com mesurem la cultura” cap a una altra més precisa: com la fem visible sense reduir-la. La resposta no és una tècnica, sinó una manera d’articular evidències, criteris i decisions en un camp que no es deixa simplificar fàcilment.
  

Claire Donovan  | Department for Culture, Media & Sport