Les polítiques culturals com a base per a un desenvolupament sostenible

Anita Kangas [2], Nancy Duxbury [3], Christiaan De Beukelaer [4] | Routledge [5]

Un dels reptes que es plantegen per les polítiques culturals és la de incloure-hi una perspectiva més sostenible, és a dir, entendre la sostenibilitat com a un aspecte transversal de totes les polítiques, també de les culturals. El llibre ‘Cultural policies for sustainable development’ [6] mostra diverses aproximacions per tal de repensar les polítiques cultural i el desenvolupament sostenible. Ens planteja doncs revitalitzar els rols pels actors culturals (arts, llegat, activitats socioculturals…) a tots els nivells per tal de transformar les polítiques culturals. L’aspecte transversal i els objectius de desenvolupament sostenible es tracten a l’Agenda 21 de la Cultura, com ja vam poder llegir a Interacció en l'article: 'La cultura transversal en el desenvolupament sostenible [7]'.

I per què s’escull el context de les polítiques culturals per tal d’abordar aquest aspecte mediambiental? Perquè la cultura es troba al nucli de les pràctiques i creences que poden donar suport o inspirar la necessitat de fer una transició social vers a una manera més sostenible de viure. Aquesta narrativa contribueix a l’emergència d’una cultura més sensible a entendre el desenvolupament sostenible i aclarint els rols de l’art, la cultura i les polítiques culturals.
 

L'article de David Throsby [8], ja des del títol ens qüestiona si el desenvolupament cultural sostenible és un concepte teòric o un instrument polític pràctic? Ens suggereix, per exemple, que els principis de les polítiques culturals pel desenvolupament sostenible poden proveir un marc sistemàtic sobre el qual poder interpretar el rol de la cultura en el desenvolupament, i servir com a base pràctica per tal de veure si les polítiques culturals poden servir per assistir diverses necessitats. En aquesta mateixa línia de reflexió es desenvolupa l’article 'Cultural sustainability as a strategy for the survival of museums and libraries' de Kirsten Loach, Jennifer Rowley i Jillian Griffiths, que com bé descriu el mateix títol, va dirigit a la sostenibilitat cultural com a estratègia per a la supervivència dels museus i biblioteques. A l’article es sosté que les biblioteques i els museus son institucions que sostenen la cultura com a rol instrumental per allò social, econòmic, ecològic, etc. en comptes de seguir d’acord amb el valor intrínsec de la cultura. La sostenibilitat cultural pot ajudar a recuperar el valor de la cultura fins ara difuminat, i entendre el seu treball crucial per a la societat. Formulant polítiques sostenibles pels museus i biblioteques que incloguin la sostenibilitat cultural com un aspecte igual d’important que els aspectes socials, econòmic i mediambientals, podria ajudar a desenvolupar l’enteniment del sol i l’apreciació del seu valor únic d’aquestes institucions vers la societat, ajudant a assegurar el seu futur.

Així doncs, el repte de les polítiques culturals és el d’ajudar a forjar i guiar les accions cap a un desenvolupament sostenible. Les aproximacions a través de les quals explorar les relacions entre cultura i sostenibilitat son les següents:
 

Cultura en sostenibilitat:

Es considera la cultura com a rol autònom i independent en la sostenibilitat: la cultura esdevé la quarta dimensió. Les altres tres representen l’aspecte social, econòmic i el mediambiental.
 

Cultura per la sostenibilitat:

La cultura té un rol mediador per tal d'aconseguir sostenibilitat a tots els àmbits d’actuació.

Cultura com a sostenibilitat:

Es considera la cultura no només com a instrument sinó com a la trobada necessària per conjuminar totes les altres àrees de la sostenibilitat. La cultura engloba totes les altres dimensions de la sostenibilitat i esdevé l’assumpte globalitzant o paradigmàtic per la sostenibilitat. Un tema que tracta amb profunditat 'Greening cultural policy' l'article de Richard Maxwell i Toby Miller, el mateix autor que 'Greenwashing culture [9]', desgranat en aquest article d'Interacció. Així que dels tres camins possibles, aquest tercer és molt probablement el més adient per tal d’explicar la relació entre cultura i sostenibilitat.

En definitiva, davant de la qüestió sobre com poden contribuir les polítiques culturals en el desenvolupament de trajectòries sostenibles, ens trobem amb el repte de que la política cultural pot encarnar diversos rols, els quals es poden sintetitzar amb 4 objectius claus:
 

1. Salvaguardar i sostenir pràctiques culturals i drets.
2. Tornar més “verdes” les operacions i els impactes de les organitzacions i indústries culturals.
3. Augmentar el coneixement i catalitzar accions sobre sostenibilitat i canvi climàtic.
4. Impulsar una ciutadania més ecològica i sostenible. 
    

Entenem doncs que des de la perspectiva de la sostenibilitat les polítiques culturals son el canal més òptim a través del qual transmetre la sostenibilitat des d’una perspectiva transversal. Apareix també la idea de la sostenibilitat cultural, concepte ampli que evoca més d’un significat. Per una banda hem vist que la sostenibilitat cultural pot fer referència a la posada en valor de la cultura per si mateixa, sense instrumentalitzacions. D’altra banda, la sostenibilitat cultural parla de totes aquelles accions, polítiques, creences vinculades a la sostenibilitat, que conformen una cultura sostenible. Davant d’aquestes excepcions, quina serà la que agafarem per a fer i entendre les polítiques culturals?

Podeu consultar aquest llibre  [10]al Centre d’Informació i Documentació [11]

Inicieu sessió  [12]o registreu-vos  [13]per a enviar comentari