Educació, arts en viu i continuïtat cultural

  
Els programes educatius en cultura sovint es legitimen per la seva capacitat de “crear públics”. Aquest informe permet fer una lectura més concreta i menys declarativa: què vol dir, en termes reals, construir aquesta relació? Quina escala té, quina continuïtat i amb quines condicions d’accés? Anem al teatre ofereix una fotografia precisa d’una política sostinguda en el temps que articula educació, territori i arts en viu.
  

L’informe anual del programa Anem al teatre (curs 2017–2018) mostra una política cultural consolidada que opera des de la intersecció entre educació i cultura, amb una clara vocació territorial. El programa, impulsat per la Diputació de Barcelona i els ajuntaments, té com a objectiu principal acostar les arts escèniques i musicals a l’alumnat i garantir la igualtat d’oportunitats d’accés, independentment de l’origen geogràfic .

El dispositiu és estructurat i estable. Es basa en una programació adaptada als diferents nivells educatius, amb criteris de qualitat artística i adequació pedagògica, i amb limitacions d’aforament que busquen preservar les condicions d’experiència. No es tracta només de portar alumnes al teatre, sinó de construir una primera relació amb les arts en viu en un context cuidat i contextualitzat.

Les dades del curs 2017–2018 permeten dimensionar aquesta acció. En el conjunt del programa han participat 216 municipis, 858 centres educatius i s’han realitzat 1.474 funcions amb un total de 276.498 espectadors . Si es mira només la modalitat central del programa, hi han participat 155 municipis i 364 centres, amb 90.737 espectadors i 462 funcions. La cobertura territorial és àmplia i sostinguda, amb una implantació que arriba a la major part de municipis de la província.

Un dels indicadors més significatius és la participació educativa. El 75,5% dels centres docents dels municipis adherits han participat en el programa, i un 41% de l’alumnat censat hi ha assistit . Aquestes xifres apunten a una alta penetració del programa dins el sistema educatiu, que el converteix en una política amb capacitat real d’incidència.

Ara bé, la freqüència d’assistència matisa aquesta lectura. La majoria d’alumnes (67,4%) assisteixen a un sol espectacle durant el curs, mentre que només un 9% ho fan a tres . La mitjana global és d’1,4 espectacles per alumne. Això indica que, tot i l’abast, la relació amb les arts en viu és sovint puntual i no necessàriament continuada.

El programa incorpora també línies específiques que apunten a una relació més aprofundida, com el projecte Teatre i Literatura o les sessions de teatre debat, que introdueixen espais de reflexió i diàleg amb els joves. A més, la connexió amb iniciatives com Apropa Cultura amplia el marc d’acció cap a col·lectius en situació de vulnerabilitat, reforçant la dimensió social del programa.

Des del punt de vista de la governança, el model combina coordinació supramunicipal i implementació local, amb participació de tècnics i experts en la selecció de propostes. Aquest encaix permet una certa coherència global sense perdre l’adaptació territorial.

L’informe dibuixa així una política cultural amb una forta capacitat de desplegament i amb un impacte ampli en termes d’accés. La qüestió que queda oberta és de naturalesa qualitativa: fins a quin punt aquesta primera experiència es transforma en una relació sostinguda amb la cultura. Crear públics no és només garantir una primera entrada, sinó construir continuïtat. I és aquí on el programa apunta, però no acaba de resoldre, el seu principal repte.
  

Informe anual del programa «Anem al teatre» curs 2017/2018 [2]