arts i creació

Jenna C. Ashton [ed.] | MuseumsEtc

Fem un experiment. Què necessitem: alguna cosa per apuntar i mirada de detectiu. Acostem-nos al museu que ens quedi més a prop de casa. Si pot ser, de temàtica artística o històrica. Passegem-nos per les sales i observem amb atenció els materials expositius. La nostra missió és detectar la presència de dones en el discurs museogràfic. Un cop ben repassada l’exposició fem el recompte. Comparem-lo després amb les referències a homes. No ens enganyem. És força probable que ells guanyin per golejada. Podem repetir l’exercici aplicant altres criteris: orientació sexual, raça, classe, etc. I els resultats seran semblants: els homes heterosexuals blancs de classe benestant ens assaltaran a cada racó del museu. A fi de revertir aquesta situació Jenna C. Ashton ha editat «Feminism and Museums: Intervention, Disruption and Change».

El teatre és un camí d’aprenentatges des de l'antiguitat clàssica, gràcies a l’impacte de la catarsi. És així com els drames que articulaven els actors ajudaven a purificar i encarar els propis dels espectadors. La tragèdia, com va definir Aristòtil és la "representació d'una acció memorable i perfecta, de magnitud competent, recitant cadascuna de les parts, per si separadament; i que no per manera de narració sinó movent la compassió i el terror, disposa a la moderació d'aquestes passions "[i]  

Ficcions que funcionaven, i funcionen, com una vacuna per a les passions de la vida mateixa.
 

El teatre és una mentida preciosa, i acaba sent més veritat que moltes altres coses.[ii]

Què és el que ens fa perdre la llibertat expressiva? El que comença sent uns gargots de colors, aviat passen a ser formes figuratives: una casa, un arbre o els nostres progenitors. Aquest procés innocent que s’inicia a la infància, només és el principi d’un distanciament entre la llibertat artística creativa i l’aprenentatge curricular.

Al desè capítol de 'Territori Contemporani', emès el diumenge, 6 maig de 2018, encetem el programa a la Sala Josep Uclés de Badalona, una sala d'exposicions ubicada al Centre Cultural El Carme que acull exposicions d'art contemporani.

Coneixem a Mireia Sallarés, una artista que dialoga amb les vides invisibles d'aquelles persones de qui ningú parla.

Acabem a La Fundació Palau al Centre d'art Caldes d'Estrac, un equipament cultural amb programació expositiva i un arxiu especialitzat en Picasso i la cultura catalana del segle XX.

 

    
Una lectura crítica de com la intel·ligència artificial ha passat de ser un element de ficció a una presència quotidiana i creativa que qüestiona els límits entre l’art humà i l’art generat per algoritmes.
  

No és cap secret: robots i intel·ligència artificial ja no són ciència-ficció. Aquestes creacions que han poblat les històries fantàstiques, utòpiques i distòpiques, ja formen part del nostre dia a dia.

La mediació està de moda. Sobretot en el món de l’educació i la justícia ha esdevingut un concepte imprescindible. Avui en dia, una resolució de conflictes exemplar requereix a totes passades un procés de diàleg per arribar a un acord. Ara bé, stricto sensu ‘mediació’ és el pont entre dues entitats independents. Deia Theodor W. Adorno: “La mediación está mediada por lo mediado”. Aquest malabarisme lingüístic del filòsof alemany és el punt de partida de la tesi d’Oriol Fontdevila a «El arte de la mediación»: no hi ha art sense mediació i, al mateix temps, la mediació està mediada per l’art.

Hi havia una vegada una banda d’animals. Eren un quartet i venien de Bremen. El seu primer hit, “Fuera los bellakos” els va catapultar a la fama. Els crítics musicals no se’n sabien avenir: la mescla eclèctica de quiquiriquics, brams, miols i lladrucs amb bases electròniques de ritmes caribenys era, certament, un novetat musical. Els programadors del Sónar, sempre atents a les tendències musicals més experimentals, els van entronitzar com a caps de cartell del festival. Les protestes dels animalistes van ser immediates.

  
La idea de “teatre nacional” posa en qüestió què significa representar una cultura i perquè aquesta designació no és només simbòlica sinó també política, social i pràctica.
  

Ara fa més de vint anys s’inaugurava oficialment el Teatre Nacional de Catalunya. L’onze de setembre de 1997 el president Jordi Pujol pujava el teló a una de les grans infraestructures culturals de finals dels anys noranta.

Stephanie  Burridge [ed.] |  Charlotte Svendler Nielsen [ed.]

Les arts poden tenir un paper essencial a l'hora d’encoratjar les persones amb necessitats especials a través de diverses iniciatives artístiques. L’objectiu, estimular i apreciar les pròpies capacitats mitjançant llibertat que confereixen els espais experimentals creatius.

Hi ha un model de pedagogia inclusiva, cada vegada més activa, que promou l’aprenentatge de la dansa i d’altres arts, d’una manera equitativa en la diferència dins els marcs educatius. Al mateix temps, són cada cop més els coreògrafs que treballen amb la diversitat, per inspirar al mateix temps la creativitat per mitjà de projectes comunitaris.

  
Una reflexió sobre com Noruega ha abordat l’avaluació de la qualitat artística per fer-la coherent amb els valors culturals i socials i no només amb criteris tecnocràtics o de mercat.
  

Aquest document és el resultat d’un programa de recerca nascut al Consell de les Arts de Noruega que indaga sobre la noció de qualitat en el context artístic i cultural.