Cultura i transformacions contemporànies

  
Publicat el 2020 per Culture Action Europe, European Network of Cultural Centres, IETM i Trans Europe Halles
  

La cultura continua pensant-se massa sovint des de les ciutats. Aquest és el punt de partida de Beyond the urban, un policy paper que reclama incorporar les àrees rurals, remotes, muntanyoses, insulars i perifèriques al centre de les polítiques culturals europees. El document assenyala que aquests territoris representen el 80 % del territori de la Unió Europea i acullen el 57 % de la seva població.

  
  
Llegit des d’avui, l’informe conserva intacta la seva força perquè identifica una tensió que encara travessa moltes polítiques culturals contemporànies: com incorporar la digitalització sense convertir la cultura en una experiència completament desmaterialitzada, individualitzada i dependent de les plataformes tecnològiques. (n. de l'e., 2026)

   
La pandèmia de la COVID-19 va accelerar un debat que ja feia temps que circulava dins les polítiques culturals: fins a quin punt la digitalització podia transformar, o substituir, l’experiència cultural presencial. L’informe Live arts in the virtualising world, publicat per l’IETM el maig d'aquest any, recull aquest moment de desconcert i el converteix en una reflexió crítica sobre el futur de les arts en viu. El text no nega les possibilitats del món digital. Però sí que qüestiona una idea que en aquells primers mesos de confinament començava a consolidar-se amb força: que la virtualització podia resoldre estructuralment la crisi de les arts escèniques.
  

  
  
L’any 2020 el CCCB reobre les portes després del confinament amb una exposició dedicada als videojocs. La coincidència serveix  per plantejar una qüestió que va més enllà de l’actualitat expositiva: què passa quan una pràctica cultural nascuda en entorns digitals entra a formar part del patrimoni cultural?

Fa temps que els videojocs han deixat de ser considerats únicament una forma d’entreteniment. Mouen una part significativa de les indústries culturals contemporànies, generen comunitats, llenguatges, memòries compartides i formes pròpies de participació cultural.

  
En el context de l’adopció de l’Agenda 2030, aquest document de la Unesco proposa un gir rellevant en la manera d’entendre la cultura dins les polítiques públiques. No es tracta només de reconèixer-la com un sector, sinó de dotar-la d’un marc d’indicadors que permeti mesurar-ne la contribució efectiva al desenvolupament sostenible. La proposta parteix d’una idea de fons: sense dades, la cultura queda fora dels espais reals de decisió.
  

  
Avui aquest manual pot resultar especialment útil per al món local. No tant perquè ofereixi una recepta tancada, sinó perquè ajuda a reformular el marc. Pensar la música com a política urbana no vol dir simplement donar-li més centralitat institucional. Vol dir assumir que la ciutat també es juga en aquests ecosistemes aparentment sectorials, i que la manera com els reconeix, els regula i els sosté diu molt sobre quin model urbà està construint. (n. de l'e., 2026)
  

  
Aquest document parteix d’una idea que, el 2020, encara cal afirmar amb claredat dins el debat europeu: el dret a participar en la vida cultural no pot quedar condicionat pel lloc on es viu. L’informe situa aquest principi en el centre de la reflexió i assenyala el biaix urbà de moltes polítiques culturals, que han tendit a concentrar recursos, institucions i legitimitat en les grans ciutats.
  

  
La relació entre cultura i desenvolupament sostenible no és nova, però continua sense tenir un lloc clar en l’arquitectura de les polítiques globals. La pròpia Agenda 2030, que es presenta com un marc integrador capaç de “transformar el món”, no incorpora la cultura com a objectiu específic. Aquesta absència no és anecdòtica. Explica una dificultat més profunda: la incapacitat d’incorporar la cultura com a dimensió estructural del desenvolupament.
  

 
  
Sopa de Wuhan. Pensamiento contemporáneo en tiempos de pandemias és un document singular per la seva immediatesa: reuneix textos escrits entre el 26 de febrer i el 28 de març de 2020, just en el moment en què la Covid-19 s’esten globalment i el confinament transforma radicalment la vida quotidiana.

  
Què pot fer la política cultural en un municipi fragmentat territorialment? El Pla d’Acció Cultural de Vacarisses no parteix només d’un diagnòstic cultural. Parteix d’una condició estructural més profunda: un municipi dispers, amb nuclis allunyats entre si, que dificulta qualsevol articulació continuada de la vida cultural. I aquí és on la cultura deixa de ser programació per convertir-se en una eina d’articulació territorial.