Apunts

Dos símptomes de la planificació estratègica

Aquesta modesta contribució neix de l’experiència universitària. Algú podrà dir, doncs, que és una percepció de laboratori, allunyada dels coneixement real. Durant uns quants anys he estat responsable d’introduir el funcionament del món local als alumnes de gestió cultural de la UB. En aquest marc, un dels debats que realitzàvem partia de l’anàlisi d’experiències de planificació cultural.

Fa anys que no participo en processos de planificació cultural, així que aquesta contribució es basa en la imatge que m’he anat dibuixant a partir de les aportacions que realitzaven els alumnes en els debats a l’aula. Una imatge molt parcial, però que crec no estarà molt allunyada del que realment succeeix en els processos de planificació cultural en el territori.

El sistema de la política cultural en Cataluña: un proceso inacabado de articulación y racionalización

Joaquim Rius Ulldemolins, Arturo Rodríguez Morató, Santi Martinez Illa | RIPS, Vol. 11, núm. 3, 2012, p. 173-203

Resumen  El sistema de la política cultural en Cataluña representa un caso complejo y singular. Complejo porque tres administraciones públicas desempeñan en él un papel central, por su relevancia presupuestaria, organizativa y sustantiva: Departamento de Cultura, Diputación de Barcelona y Ayuntamiento de Barcelona. Y un sistema singular porque representa un caso que no se ajusta a los modelos tradicionales de política cultural, ya que la Diputación ha desarrollado un sistema de cooperación cultural que va más allá de sus atribuciones

La cultura planificada. No hay plan para tanto experto

Sólo la estructura tiene el poder sobre la realidad. O así lo parece ¿no? Al menos ahora dentro de este sistema de grandes elocuencias. Un sistema que hemos ido creando, no escondamos la cabeza, desde nuestro propio discurso. Suavizando en demasiadas ocasiones el vacío desde las criptas de las estrategias, las agencias, las redes, los grandes planes directores... Hemos apoyado generosamente las escenas de una representación para quien ostentaba el turno de poder. ¿A quién le ha importado luego? Me temo que a nadie de los que con tanto ímpetu ruedaprenseril lo fomentaron. ¿Se han hecho seguimientos? ¿Comprobado resultados? ¿Analizado progresos o decadencias? Ni por asomo, me temo también. Todo esto va en contra del perpetuum mobile. La cinta no para y hay que seguir escenificando la marcha, eso sí, delante de un gran ventanal con vistas a un admirable paisaje pero protegidos por la tecnología del gimnasio. Correr hacia ninguna parte y con asepsia extrema.

Noves ciutats, nova ciutadania: quan la política pública deixa de ser exclusiva de l’Estat

A l’article publicat a Interdisciplina, Joan Subirats i Marc Parés Franzi analitzen com les transformacions socials i tecnològiques estan redefinint el poder, la governança i el paper de la ciutadania a les ciutats.


L’article parteix d’una constatació estructural. La globalització econòmica i informativa, els canvis en les relacions socials i laborals i la revolució digital han alterat profundament les condicions en què actuen les administracions públiques.

Mesurar la cultura local amb criteri: indicadors per passar del discurs a l’avaluació


  
Una proposta metodològica que estructura com els municipis poden construir sistemes d’indicadors culturals útils per planificar, seguir i avaluar polítiques públiques.
  

L’estudi de Vicente Coll-Serrano, Salvador Carrasco-Arroyo, Olga Blasco-Blasco i Luis Vila-Lladosa, publicat a Política y Sociedad (vol. 51, núm. 2, 2014), presenta una arquitectura metodològica per dissenyar un Sistema d’Indicadors Culturals Locals

Mesurar la participació cultural local: indicadors, límits i decisions polítiques


  

Un article publicat a Poetics per Katya Johanson, Hilary Glow i Anne Kershaw analitza com els governs municipals defineixen i avaluen la participació artística i cultural.


L’estudi examina quatre municipis i mostra que la participació cultural es considera àmpliament un bé públic valuós per a les comunitats. Tot i aquest consens general, no existeix una definició compartida del concepte ni un acord sobre com mesurar-lo.

Desculturalizar la cultura: Retos actuales de las políticas culturales

Víctor Vich | Latin American Research Review Volume 48, Special Issue, 2013 

Resumen: El presente artículo combina la reflexión académica con la propuesta política. Retoma la pregunta sobre la importancia de las políticas culturales e intenta fundamentar una nueva respuesta. Sostiene que las políticas culturales no pueden concentrarse únicamente en la pura organización de eventos. Más allá del fomento a la producción cultural, del establecimiento de mejores mecanismos para su circulación y de dirigirse a públicos diferenciados, el ensayo apuesta por una política cultural que apunte a la deconstrucción de los imaginarios hegemónicos, vale decir, al intento por intervenir en aquellos sentidos comunes que se encuentran hondamente afianzados en los habitus sociales. Si el capitalismo contemporáneo basa buena parte de su poder en la dominación simbólica, este ensayo entiende que los símbolos y la cultura en general son igualmente un lugar de respuesta.

Quasifederal o recentralitzat? La política cultural espanyola sota lupa


  
Un estudi analitza fins a quin punt el sistema cultural territorial respon al relat d’un Estat descentralitzat o si evoluciona cap a dinàmiques de reequilibri central.
  

L’article de Joaquín Rius i Mariano Martín Zamorano, publicat a Revista d’Estudis Autonòmics i Federals (núm. 19, 2014), revisa críticament una idea molt estesa en la literatura comparada: la identificació d’Espanya com a model cultural descentralitzat i proper a una estructura quasifederal.

Subsidiarietat i cultura: qui decideix què en la democràcia contemporània?


 


Un recull coral impulsat per Banlieues d’Europe que explora el paper real de governs, ciutadania i societat civil en la governança cultural actual.


El document reuneix més d’una vintena d’autors internacionals que analitzen el significat present de la subsidiarietat des de la teoria democràtica fins a la pràctica institucional.

Ciutat creativa: imaginar l’urbà per transformar-lo


  

Quatre assaigs breus que exploren com la creativitat pot redefinir el futur de les ciutats i orientar polítiques urbanes més sensibles, complexes i habitables.
  

L’editorial Comedia publica una sèrie de quatre textos de Charles Landry dedicats al concepte de ciutat creativa. El conjunt proposa una lectura estratègica del desenvolupament urbà contemporani