Article

  
La publicació dels resultats de l’11a edició del Cercle de Comparació Intermunicipal (CCI) de Serveis Culturals convida a fer una lectura pausada de l’estat de les polítiques culturals municipals i dels reptes que afronten avui els serveis locals de cultura.
  

Tal com s’ha apuntat recentment a Interacció en reflexionar sobre els límits d’una lectura acrítica de les dades, els indicadors només esdevenen útils quan permeten qüestionar relats assumits, identificar tensions i orientar decisions públiques amb més criteri.

Una mirada a les tensions entre càrrecs electes i professionals culturals, i cinc pistes per convertir-les en una relació més clara, més madura i més útil per a la política cultural municipal
  

En els darrers mesos s'han multiplicat les veus que reclamen una administració més professional i menys improvisada. L'article d'Ismael Peña-López a El Crític recordava que la distinció entre visió política i funció tècnica no és un debat corporatiu, sinó un repte estructural de les institucions públiques. Aquest marc ens ajuda a situar una qüestió clau per a la cultura municipal: separar rols no significa despolititzar la pràctica cultural, sinó crear condicions perquè la decisió democràtica i el criteri professional es necessitin mútuament.

  
 Relats de drets, pràctiques d’excepció

Si la cultura és un dret, també ho hauria de ser l’accés als recursos que la sostenen. L’informe de la Sindicatura sobre les subvencions directes del 2023 mostra fins a quin punt l’excepció s’ha convertit en pràctica habitual, amb efectes estructurals sobre la transparència, la renovació del sistema i la capacitat de garantir drets culturals en condicions d’equitat.
  

Quan els centres de creació actuen com a agents de transformació social, però són tractats com a projectes provisionals, el problema no és de vocació, sinó de política pública.
 

En el discurs de les polítiques culturals, els centres de creació apareixen sovint com a espais d’innovació social, governança compartida i arrelament comunitari. Però entre aquest relat i les condicions materials en què operen s’obre una distància que no és només tècnica, sinó política. L’informe analitzat parteix del marc de l’economia social i solidària (ESS) no per preguntar què haurien de ser aquests centres, sinó per observar què poden sostenir realment dins dels dispositius actuals de política cultural.
 

Per què pensar, llegir i connectar és també una forma de política cultural municipal.
  
Interacció no és un lloc on passen coses. És un lloc des d’on les coses es poden entendre. I també un espai on aquestes lectures es construeixen col·lectivament, en relació amb altres professionals que comparteixen responsabilitats, dilemes i marcs d’acció.  

En el món cultural municipal hi ha molta activitat, moltes convocatòries, molts projectes i moltes bones intencions. El que no abunda tant és la possibilitat d'aturar-se: de mirar tot això amb distància, amb criteri i amb capacitat de connexió. Massa sovint, l’activitat substitueix la lectura, i l'acumulació d'accions acaba fent opac el sistema que les produeix. Interacció neix —i continua sent— com una resposta a aquesta mancança: no com un contenidor de continguts, sinó com una infraestructura pública per pensar el sistema cultural local, sostinguda en el temps com a espai de lectura compartida i de relació professional.

Quan el consens ja no és suficient i el repte és construir sistema

El debat sobre les arts a l'educació ja no és una qüestió de legitimitat, sinó de política pública. Amb dades, programes i consens sobre la taula, el repte és un altre: si el sistema és capaç de garantir aquest accés com un dret, de manera equitativa i sostinguda, també a escala local.
  

Interacció en relleu neix de la constatació que molts dels marcs amb què avui pensem i governen les polítiques culturals no són nous. Provenen de textos, debats i hipòtesis formulades al llarg dels anys en aquesta mateixa plataforma i que continuen operant, sovint de manera implícita, en les nostres eines, criteris i decisions. Rellegir-los avui no és un exercici de memòria ni una operació de recuperació patrimonial. És una manera de posar en tensió els instruments amb què encara pensem la cultura en un context que ha canviat radicalment.

Aquesta sèrie no revisa el passat per validar-lo ni per corregir-lo. El rellegeix com a infraestructura activa del present. Cada peça parteix d’un article del fons d’Interacció per preguntar-se no què deia, sinó què ja no podem dir igual quan aquell marc entra en contacte amb les condicions actuals de governança, de dades, de tecnologies i de polítiques públiques. No per oferir respostes, sinó per obrir problemes allà on sovint només veiem consensos.
  
  

  
  
Una peça breu per pensar com els gestos artístics i els debats globals revelen tensions que també travessen les polítiques culturals municipals.
  

Hi ha governs que no necessiten prohibir llibres per censurar. Sovint n'hi ha prou amb decidir quines paraules són admissibles. Quan l'administració Trump va vetar termes com "canvi climàtic",  "vulnerable", "basat en evidències" o "patrimoni cultural", no retirava només vocabulari: esborrava realitats. Allò que no es pot dir gairebé no es pot pensar; i allò que no es pot pensar difícilment es pot discutir. És una política cultural encoberta, aplicada al diccionari.