Destacats

Aprendre a comptar, aprendre a llegir el món

 
  


La publicació dels resultats del primer informe PIAAC de l’OCDE, presentat sovint com el “PISA d’adults", sacseja una idea molt instal·lada durant anys: que l’expansió educativa garanteix automàticament una ciutadania més preparada. Espanya obté resultats baixos tant en comprensió lectora com en matemàtiques aplicades, situant-se clarament per sota de la mitjana dels països participants. El debat públic s’omple de diagnòstics sobre fracàs escolar, competitivitat i productivitat. Però hi ha una qüestió menys visible: què passa en una societat que progressivament perd capacitat per interpretar el món que habita?
  

L’espectador ja no és un lloc estable


  
Els llibres de Christian Ruby sobre la figura de l’espectador formen part d’una línia de pensament que ha  començat a qüestionar una idea molt arrelada en les polítiques culturals europees: la idea del públic com una categoria homogènia, previsible i relativament estable. Tant La figure du spectateur com L’Archipel des spectateurs parteixen d’una mateixa intuïció: mirar, escoltar o assistir a una experiència cultural no és un acte neutre ni universal. L’espectador és una construcció històrica.
  

Democràcia en risc, cultura en alerta


  

El primer número de La Maleta de Portbou reuneix veus internacionals que examinen les fragilitats democràtiques contemporànies des de l’economia, la filosofia, la política i la cultura.
  

El número inaugural de setembre-octubre de 2013 articula un dossier central dedicat a la idea de “democràcia en perill”. Hi intervenen figures com Dani Rodrik, que reflexiona sobre tensions globals, i Antón Costas, que analitza l’augment de les desigualtats en les societats capitalistes

Quan l’educació artística no necessita excuses


  
La recerca internacional mostra alguns impactes concrets de les arts en l’aprenentatge. Tot i així, la seva presència a l’escola no hauria de dependre d’aquests beneficis indirectes sinó del seu valor educatiu propi.
  

 En el debat públic sobre educació artística sovint apareix una pregunta recurrent: per a què serveixen les arts a l’escola? Les respostes acostumen a insistir en els seus possibles beneficis col·laterals.

La imatge del museu com a barrera invisible


  
L’estudi Conociendo a todos los públicos. ¿Qué imágenes se asocian a los museos? introdueix un desplaçament clau en l’anàlisi dels públics culturals: deixa de centrar-se exclusivament en qui visita els museus per preguntar-se com són percebuts per tota la població, incloent-hi aquells que no hi van. El punt de partida és contundent: tot i l’augment sostingut de l’oferta i del nombre de visites, prop del 70% de la ciutadania no freqüenta museus, cosa que obliga a qüestionar no només les polítiques d’accés, sinó la imatge mateixa de la institució.  

Els museus fan feliços?


  
Un estudi que connecta participació cultural i benestar, i obre preguntes sobre el valor públic dels museus

Els museus fa temps que han deixat de definir-se només per la conservació i l’exhibició. El debat actual els situa també en relació amb el benestar de les persones.

Menos industrias y más cultura. Marta Ardiaca, Rafa Milán, Jordi Oliveras


Publicat originalment en altres espai i recuperat a Interacció, aquest article planteja una crítica directa al paradigma de les indústries culturals com a eix de les polítiques públiques. El text assenyala que aquest enfocament tendeix a reduir la cultura a productes i sectors econòmics, desplaçant-ne la dimensió social i processual. En paraules dels autors, implica “considerar que la cultura es cosa de especialistas” i sotmetre-la “a la tiranía de los objetos culturales” . Interacció el recupera perquè aquest marc continua operant amb força: la tensió entre cultura com a indústria i cultura com a pràctica social segueix estructurant bona part de les decisions públiques (n. de l'e., 2026)
  

Traducción del articulo publicado originalmente en el Setmanari Directa, y después un poco más ampliado aquí y en Temptatives.


Por Marta Ardiaca, Rafa Milán y Jordi Oliveras
  

En las diversas asambleas y plataformas de cultura en las que hemos ido participando en los dos últimos años intentando plantar cara a las situaciones que vivimos, nos hemos encontrado el mismo dilema con el que se encuentran otras luchas del momento.

La galeria com a espai comunitari


  
Les galeries d’art s’han entès tradicionalment com espais de presentació i circulació d’obra. Tanmateix, en els darrers anys s’ha anat consolidant una altra mirada que les situa com a dispositius culturals amb capacitat educativa, comunitària i fins i tot política.
  

Ciutats creatives sota sospita: cultura, sostenibilitat i límits d’un model urbà


  
El llibre de Julia Hahn, publicat per la xarxa Cultura21, qüestiona el paradigma de la ciutat creativa i analitza fins a quin punt és compatible amb la sostenibilitat social i ambiental.
  

A Creatives Cities and (Un)Sustainability – Cultural Perspectives és el tercer volum de la col·lecció «Cultura i Sostenibilitat», coordinada per Sacha Kagan i Davide Brocchi. L’obra examina críticament un dels conceptes urbans més influents de les darreres dècades.

Accés cultural escolar i política pública: l’escala real d’un programa sostingut


  
L’informe anual del programa «Anem al teatre» del curs 2011-2012 permet observar amb precisió un tipus d’intervenció cultural sovint poc problematitzada: les polítiques d’accés cultural adreçades a l’escola. Lluny de ser una iniciativa puntual, el document mostra la consolidació d’un dispositiu estable que articula ajuntaments, Diputació i sector cultural amb un objectiu clar: garantir l’accés dels alumnes a experiències escèniques en condicions d’equitat territorial.