Destacats

El museu de la pesca o com compartir interessos


  
Museu de la Pesca
  

L’any 2002 s’inaugurava al port de Palamós el Museu de la Pesca. Era la culminació d’un projecte que s’havia encarat feia més de deu anys, quan es va municipalitzar una col·lecció d’un antic museu, el Cau de la Costa Brava. Per primera vegada se li atribuïa a la pesca una dimensió cultural, més enllà de l’activitat econòmica fonamental que representa en els ports del nostre litoral.

Urbanisme temporal i poder: qui decideix el futur dels espais en transició



L’article de Lauren Andres analitza com els usos temporals d’espais urbans esdevenen eines de regeneració i camps de negociació política entre actors amb interessos desiguals.


Aquest estudi examina els mecanismes de governança multinivell que intervenen quan espais urbans singulars o no convencionals s’utilitzen de manera provisional amb finalitats de revitalització.

La gestió públic-comuna

El conjunt de peticions per a aplicar la gestió ciutadana a equipaments de titularitat municipal parlen de la possibilitat de potenciar models diferents a la gestió pública convencional. De fet, podem aprendre i sistematitzar els coneixements que fa temps s’acumulen en contextos amplis de gestió públic-comuna, sigui en equipaments municipals, projectes de cultura lliure o a l’economia social.

Trobareu els textos per iniciar al debat als link següents:

Museus sense vitrines, patrimoni amb comunitat


  
Llegit avui, el llibre permet entendre que els debats actuals sobre participació, proximitat, comunitats o sostenibilitat cultural tenen arrels més llargues del que sovint es reconeix. També obliga a formular una pregunta pertinent per a moltes polítiques culturals locals actuals: fins a quin punt els equipaments culturals continuen pensant el territori com una comunitat viva i no només com un públic potencial? (n. de l'e., 2026)

  
Fins fa poc, molts museus locals van funcionar com espais de conservació. Custodiaven objectes, ordenaven relats històrics i preservaven memòries materials. Però a partir dels anys setanta una altra idea de museu va començar a obrir-se pas: un museu menys centrat en la col·lecció i més vinculat al territori, a la vida quotidiana i a les comunitats.

La cultura planificada. No hay plan para tanto experto

Sólo la estructura tiene el poder sobre la realidad. O así lo parece ¿no? Al menos ahora dentro de este sistema de grandes elocuencias. Un sistema que hemos ido creando, no escondamos la cabeza, desde nuestro propio discurso. Suavizando en demasiadas ocasiones el vacío desde las criptas de las estrategias, las agencias, las redes, los grandes planes directores... Hemos apoyado generosamente las escenas de una representación para quien ostentaba el turno de poder. ¿A quién le ha importado luego? Me temo que a nadie de los que con tanto ímpetu ruedaprenseril lo fomentaron. ¿Se han hecho seguimientos? ¿Comprobado resultados? ¿Analizado progresos o decadencias? Ni por asomo, me temo también. Todo esto va en contra del perpetuum mobile. La cinta no para y hay que seguir escenificando la marcha, eso sí, delante de un gran ventanal con vistas a un admirable paisaje pero protegidos por la tecnología del gimnasio. Correr hacia ninguna parte y con asepsia extrema.

Programar més amb menys: l'estratègia dels espais escènics municipals davant la crisi


  
L'Informe de les programacions dels espais escènics municipals. Resultats 2013 ofereix una imatge precisa d'un moment especialment delicat per a les polítiques públiques de difusió artística. La reducció dels recursos municipals, l'impacte de l'increment de l'IVA cultural i la disminució del nombre de municipis participants situen els equipaments escènics davant la necessitat de replantejar les seves estratègies de programació.

Museus de la ciència: entre divulgació, consum i construcció social


  
Els museus de la ciència a Espanya no poden entendre’s només com a espais de transmissió de coneixement. L’article de Xavier Roigé els situa en un camp més ampli, on conflueixen divulgació científica, consum cultural i producció de nous imaginaris socials. Aquesta triple funció no és accessòria, sinó constitutiva del seu desenvolupament en les darreres dècades.
  

Centres culturals de proximitat: allà on la cultura es fa estructura social


  
L’apologia dels centres culturals de proximitat proposa un desplaçament clar en la manera d’entendre l’impacte de la cultura. Davant d’un relat dominat per les grans institucions, el text defensa que és en els equipaments de barri on es fa visible amb més precisió la incidència real de la cultura en la societat. No tant com a espectacle o com a consum, sinó com a pràctica situada que travessa la vida quotidiana i contribueix a configurar el teixit social.
  

Del model estatal al model urbà: la mutació dels equipaments culturals


  
L’article analitza la relació entre els models de política cultural i les formes que adopten els equipaments culturals, proposant un desplaçament clau en la seva interpretació: si durant bona part del segle XX els equipaments responien als models nacionals de política cultural, en el context contemporani són els models locals els que en determinen la configuració. Aquesta hipòtesi no és menor. Implica assumir que els equipaments ja no són només infraestructures culturals, sinó dispositius inscrits en estratègies urbanes, econòmiques i de governança que operen a escala local.
  

Cartografiar el recorregut: pensar l’exposició des dels seus marges


  
El document de l’OCIM no és un manual ni un informe en sentit estricte. És una bibliografia comentada. I aquesta forma no és menor. El que proposa no és una teoria tancada del recorregut d’exposició, sinó un mapa de coneixement que permet entendre com s’ha construït aquest camp des de diferents aproximacions: estudis de públics, disseny museogràfic, mediació, avaluació o anàlisi del discurs.