Destacats

El cost ocult de la ciutat creativa


  
Un cop llegit aquest article, resulta especialment útil perquè posa nom a una dinàmica que va marcar moltes polítiques urbanes i culturals de les dècades de 1990 i 2000: la confiança que grans equipaments culturals, arquitectures singulars i discursos sobre la creativitat podien transformar l’economia d’una ciutat. A partir del cas del Centre de Creació de les Arts d’Alcorcón (CREAA), els autors mostren com el paradigma de la ciutat creativa va actuar sovint com un relat legitimador capaç de justificar inversions desmesurades, expectatives econòmiques poc fonamentades i projectes desvinculats de les necessitats culturals reals de la ciutadania.

Polítiques culturals i elefants blancs

Joaquim Rius Ulldemolins i Gil-Manuel Hernàndez (coord.) | Arxius de Ciències Socials Nº33 (desembre 2015). Universitat de València.

El propòsit d’aquest monogràfic és estudiar la gènesi i el desenvolupament dels anomenats "elefants blans" en política cultural, és a dir, les infraestructures que tenen un cost de manutenció més gran que els beneficis que aporten, aquelles grans construccions o esdeveniments que han centrat l’acció pública de la cultura en una llarga etapa des de finals dels noranta fins a finals dels dos mil i que, avui, són el símbol d’una època de malbaratament amb greus problemes de finançament i de gestió de continguts.

Espai Guinovart


  
A Agramunt, el segon municipi més important de la comarca de l’Urgell (poc més de 5.000 habitants) s’hi troba el que potser és el museu d’art contemporani més important de la Catalunya rural, i que va ser el primer espai d’aquest tipus que es va obrir a les comarques de Lleida, l’Espai Guinovart. I per què a Agramunt? Quina és la relació d’aquesta figura tan rellevant de l’art català de la segona meitat del segle XX, Josep Guinovart, amb aquesta vila? El pintor ho va expressar així:

Els teatres municipals com a sistema: entre recuperació i límits estructurals


  
L’informe del Circuit de la Xarxa d’Espais Escènics Municipals de 2015 permet llegir amb força claredat l’estat d’un dels pilars menys visibles de les polítiques culturals locals: la programació estable als equipaments municipals. Més enllà de les xifres, el document dibuixa un sistema que es recupera després d’anys de contracció, alhora que evidencia les seves tensions estructurals.
  

Les llibreries de poble sostenen molt més que la venda de llibres


  
En plena recuperació després de la crisi econòmica i quan el sector del llibre encara busca noves formes d'adaptar-se als canvis en els hàbits de consum i a la competència de les grans plataformes, Rafael Vallbona reivindica el paper de les petites llibreries de poble.

Arquitectures culturals nascudes de la necessitat


  
Els centres culturals independents europeus no apareixen en aquest llibre com a equipaments acabats ni com a exemples modèlics de rehabilitació arquitectònica. Apareixen com a processos oberts, plens d’errors, improvisacions, ocupacions, adaptacions i conflictes materials. Design handbook for cultural centres proposa una lectura radicalment pràctica de l’arquitectura cultural: els edificis no són contenidors neutres, sinó formes de vida col·lectiva que condicionen els usos, les relacions i les possibilitats polítiques de la cultura.
  

Biblioteques públiques: de servei cultural a infraestructura social essencial


  
 

L'estudi parteix d'una paradoxa. Mentre les tecnologies digitals van portar molts observadors a qüestionar la vigència de les biblioteques, aquestes institucions han anat ampliant les seves funcions fins a convertir-se en espais d'aprenentatge, inclusió, creativitat i cohesió social. Les més de 65.000 biblioteques públiques europees i els seus milions d'usuaris anuals constitueixen una xarxa territorial de gran capil·laritat que sovint passa desapercebuda per als responsables polítics.
  

Teatres municipals: la infraestructura que havia de sostenir el país


  
Hi ha moments en què una infraestructura deixa de ser només una infraestructura i es converteix en una manera d’imaginar el país. El volum Teatre i Municipi a Catalunya, que recull les jornades celebrades a Terrassa el 2013, respira precisament aquesta consciència de cruïlla. El sistema d’equipaments escènics construït durant dècades pels ajuntaments catalans apareix al llibre com una de les grans conquestes de la democràcia local, però també com un model que entra en fase d’esgotament i que necessita redefinir la seva funció.
  

Governar un teatre més enllà de la programació


  
Llegit avui, el llibre ajuda a entendre alguns dels debats actuals sobre equipaments culturals municipals. La tensió entre centralitat i proximitat, la dependència del finançament públic, la dificultat de sostenir equips professionals estables o la necessitat d’avaluar el valor públic de la cultura apareixen aquí formulats amb una claredat poc habitual. (n. de l'e., 2026)
  

Hi ha llibres sobre màrqueting cultural, sobre planificació estratègica o sobre economia de la cultura. N’hi ha menys que intentin explicar què significa gestionar un teatre des d’una mirada integral. La gestión de teatros: modelos y estrategias para equipamientos culturales, de Lluís Bonet i Héctor Schargorodsky, ocupa precisament aquest espai.

Diversitat cultural i institucions escèniques: entre la declaració i la transformació real


  
L’article de Jordi Baltà proposa una lectura analítica sobre la incorporació del paradigma de la diversitat a les institucions escèniques de Catalunya, situant-lo no com un ajust cosmètic sinó com un canvi estructural encara incipient. El text parteix d’una constatació clara: la diversitat s’ha incorporat en el discurs institucional, especialment en relació amb els públics, però rarament s’ha traduït en una transformació profunda de les organitzacions, els criteris de programació o les estructures de poder.