Novetats

Jordi Fábregas (coord.) | Trànsit Projectes i MakerConvent

«Estamos aquí para buscarle un corazón al hombre-lata». Així va definir Susanna Tesconi,[1] —dissenyadora d’entorns d’aprenentatge basats en l’art, la ciència i la tecnologia— la tasca que Trànsit Projectes va començar el 2016 per sotmetre a revisió el fenomen maker i generar noves formes d’entendre els conceptes i pràctiques que l’integren, amb la intenció d’abordar una metodologia formal capaç d’encabir tots els reptes dels laboratoris de fabricació; un marc teòric que funcioni a la vegada com a codi font adaptat a la realitat actual del nostre entorn més proper.

No és l’evidència el que ens fa canviar de pensament, afirma Tim Requarth en la seva primera contribució a la revista nord-americana sobre política, cultura i tecnologia Slate. Tim Requarth és neurocientífic i professor d’escriptura científica a la Universitat de Colúmbia. Ha dirigit una xarxa de workshops per a escriptors i científics durant deu anys. La divulgació de la ciència és, doncs, el centre de la seva activitat professional i docent.

L’autor qüestiona l’eficàcia de la major part de la comunicació científica: la descripció de fets o l’explicació de proves científiques no comporten, per si soles, canvis en la forma de pensar o en els valors dels destinataris.

Ivonne Jansen-Dings, Dick van Dijk, Robin van Westen | Waag Society

Què és una hackató? Per a què serveix? Com se n’organitza una i quins beneficis pot aportar al sector cultural? La guia que presentem és un recull de consells i bones pràctiques basades en les activitats de l’Europeana Space, un projecte dissenyat per identificar les oportunitats que ofereixen les indústries creatives i els recursos digitals culturals, especialment en l’àmbit del patrimoni digital europeu. A partir de l’experiència adquirida organitzant sis hackatons en diverses ciutats europees, i centrant-se en el Bootcamp d’Amsterdam de 2015, «Hacking Culture» explora l’ús de les hackatons en el sector cultural i comparteix les lliçons apreses perquè qui ho desitgi pugui muntar una hackató d’èxit.

Daniel Innerarity | Paidós

Antonio Lafuente, Andoni Alonso i Joaquín Rodríguez | Cátedra

Parlar de ciència, avui dia, suposa considerar dos aspectes fonamentals del context social actual: d’una banda, les exigències de democratització del saber enteses com a demandes de participació, consens i debat públic que s’han estès en el món occidental i, de l’altra, el sorgiment paral·lel de l’anomenada «societat del coneixement», alimentat pel desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Aquests dos factors han contribuït a la profunda alteració del paradigma modern de la ciència com a disciplina autònoma i autoregulada que avança aliena als interessos de la ciutadania. Si bé la comunitat científica va haver de conquerir la seva sobirania, fa segles, per deslligar-se del control polític que limitava la recerca de veritats empíriques, actualment el coneixement científic forma part de la capacitat d’acció de tots els actors socials, els quals han de poder incidir en la presa de decisions sobre qüestions com el medi ambient, l’alimentació, les malalties o la reproducció, a més de les importants repercussions ètiques de pràctiques com el biohacking, les quals se situen en el centre de l’agenda política i l’escenari públic del segle XXI.

Ja que tenim aquí l’estrena de la pel·lícula «Blade Runner 2049», us presentem una imatge controvertida: el retrat d’un androide finalista en el concurs internacional de fotografia Taylor Wessing Photographic Portrait Prize organitzat per la National Portrait Gallery de Londres.

Es tracta de la famosa Erica, l’androide construïda pel guru de la robòtica Hiroshi Ishiguro (Universitat d’Osaka), que té una extraordinària aparença humana. L’artista finesa Maija Tammi va presentar el seu retrat, anomenat ‘One of Them Is a Human #1’, al concurs, encara que les bases estableixen que les fotografies han de ser fetes a partir d’un model viu. Amb tot, els responsables han decidit no fer fora de la competició aquesta obra, i han afirmat que consideraran si cal canviar les regles en un futur pròxim.

Els museus són part de la societat, la cultura i la política, i com a tals esdevenen escenaris d’interacció i conflicte entre aquests àmbits. A més, són organismes que defineixen el coneixement per a la ciutadania, i també legitimen relats sobre ciutadania, nacionalisme, raça, revolució i modernitat. És per això que les anàlisis teòriques sobre l’autoria i les tècniques curatorials de les exposicions han de ser objecte d’una revisió profunda que estableixi diverses línies d’aproximació enteses en cada context de producció i recepció.

Jorge Wagensberg | Tusquets

El pensador intrús, aquell que gosa traspassar les fronteres del contingut, llenguatge o mètode de la seva disciplina original, és el protagonista d’aquesta obra que va molt més enllà. L’art, la ciència i les tradicions culturals coexisteixen cada vegada més – i millor – en llibres, revistes, conferències, programes formatius... Amb tot, tant els museus de ciència com els d’art, bona part dels quals estan encara ancorats en models i idees pròpies del segle XIX, prenen direccions ben diverses. La tecnologia permet accedir a nous continguts i el llenguatge dels museus ha d’aprofitar una finestra d’oportunitat que s’hi presenta en aquesta nova era per a la divulgació i la creació de coneixement.

Wagensberg, expert en museologia científica que ens acompanyarà en Interacció17, recupera al llarg de les pàgines de «El pensador intruso» nombroses reflexions crítiques al voltant del paper del museu en l’actualitat, des de la interdisciplinarietat.

Heu vist mai un robot recitar Hamlet? Avui us convidem a reflexionar sobre el desenvolupament de la robòtica amb Teatronika, una proposta teatral present al Festival TNT de noves tendències que se celebra a Terrassa fins diumenge, i en la qual diversos robots protagonitzen conegudes escenes de la dramatúrgia universal.

Teatronika és una iniciativa de Martí Sánchez Fibla i Roc Parés que impulsa el grup de recerca Synthetic Perceptive, Emotive and Cognitive Systems (SPECS) de la Universitat Pompeu Fabra. Fa dos anys va guanyar un concurs de guió curt convocat per Radio 3, i també va formar part de l'exposició "+Humans" i la Setmana Europea de la Robòtica.

Ximo Lizana | Acción Cultural Española

L’artista i investigador Ximo Lizana, especialista en innovació, art, tecnologia i interactivitat, ens endinsa a partir de la pròpia experiència en el món de la neurociència aplicada a les arts, contextualitzant les idees principals al voltant de l’estat de la qüestió sobre aquest àmbit.

Lizana forma part de l’equip que està desenvolupant el projecte NeuroCulture, un sistema pioner a escala internacional per a la mesura quantificable de l’emoció en l’art. Per a l’autor, «El arte en sí mismo [...] siempre ha sido la punta de lanza de la innovación, y constituye un inequívoco “testigo de su tiempo”».

Roger Gaillard (ed.) | Réseau Romand Science et Cité  - Fondation Science et Cité

Els reptes d’una cultura de ciència ciutadana es posen a debat en aquesta obra que aprofundeix en l’important rol que juguen els museus i els mitjans per tal d’anar més enllà en la democratització de les ciències i la tecnologia. La voluntat política i la posada a disposició dels agents d’uns recursos per assolir aquest objectiu, es presenten com indispensables per millorar el diàleg entre la ciència i la societat.

Elena Pol, Lluis Noguera, Mikel Asensio | Tarbiya, Revista de Investigación e Innovación Educativa, Núm. 44 (2016) 

Resumen:  Se presenta un artículo de discusión de dos investigaciones independientes realizadas en los museos de CosmoCaixa de Madrid y de Barcelona. En el primer caso, una evaluación de un espacio permanente de unos 250 metros cuadrados denominado “el Clik de los niños”, dirigido a niños de 3-8 años y a familias; y en el segundo caso dentro de una evaluación de toda la exposición permanente de CosmoCaixa Barcelona, que cuenta con una superficie de más de 5000 metros cuadrados, dedicada a la historia de la materia,

Julie Tian Miao, Paul Benneworth i Nicholas A. Phelps | Routledge

L’any 1994, Manuel Castells i Peter Hall van escriure «Technopoles of the world», una obra que situava els nous complexos tecnològics sorgits en entorns urbans a finals del segle XX com a nodes d’una extensa xarxa d’estructures dedicades al desenvolupament científic, econòmic i territorial de les ciutats i regions globals a través de la innovació.

Avui dia, la proliferació de parcs tecnològics i ciutats científiques a imatge de Silicon Valley fa necessària una revisió d’aquesta obra per analitzar els conflictes que s’han originat al llarg dels darrers anys en la formació d’aquests centres, lligats a les polítiques de construcció de la ciutat i planificació urbana en la societat del coneixement. En el llibre «Making 21st century knowledge complexes. Technopoles of the world revisited» diversos autors exploren de manera crítica les característiques de les tecnòpolis contemporànies i s'hi assenyalen els reptes que impliquen des de tres perspectives:

J. Perelló, R. Sangüesa, P. Alsina (ed.). | Arts Santa Mònica

Com hem vist en el post anterior, les relacions entre art i ciència poden ser, si menys no, complexes i cal aprofundir-ne una mica més. Per introduir-se en aquest escenari comú entre l’art i la ciència, i en el marc de la novena edició dels «Encontres de la ciència, de l’art i del pensament»[1], l’Arts Santa Mònica va publicar el llibre «Sinergia: Noves fronteres de la ciència, l'art i el pensament», a mig camí entre un catàleg de les jornades i un manual introductori a les pràctiques interdisciplinàries entre aquests àmbits, nodrit per les aportacions dels participants d’aquests encontres.

J-M. Lévy-Leblond | Hermann

Partint de la idea d‘una reconciliació entre la creació artística i la recerca científica i motivat pel seu interès personal per l’art contemporani, el reconegut científic Jean-Marc Lévy-Leblond[1] planteja en aquesta obra una sèrie de reflexions sobre els lligams existents (o no) entre la ciència i l’art.

La ubicació de l’art a les antípodes del món de la ciència justifica aquest interès per la creació contemporània ja que, segons l’autor, mentre l’art dona la possibilitat d’interpretacions diverses i destaca la importància de la mirada personal sobre l’objecte, la ciència posa en l'objectivitat dels resultats obtinguts tota la força que s’imposa a la mirada de l’observador.

No heu tingut temps de consultar el Facebook d’Interacció en els últims dies?... Val molt la pena lleguir els articles!

Aquesta setmana trobareu un  bon article de Marta Tafalla que ens ajudarà a encetar el debat d'Interacció17

Aquí teniu el sumari dels continguts que hem anat publicant al llarg de la setmana. Si us interessa algun article només cal que entreu al nostre facebook i el llegiu.

Emily Dawson | Science Education

L’equitat continua sent un gran repte per a l’ensenyament de la ciència. Els debats actuals sobre aquest àmbit contemplen aspectes com les barreres a l’accés i proposen aproximar les persones a la cultura científica, però aquest tipus de postura té connotacions assimilacionistes que no promouen una vertadera forma de justícia social. Com es pot comprendre el concepte d’equitat, doncs, per impulsar pràctiques inclusives sense caure en mecanismes d’opressió?

No heu tingut temps de consultar el Facebook d’Interacció en els últims dies?... Feu-vos un favor i llegiu els articles!

Aquesta setmana trobareu un molt bon article de Rob Stein

Aquí teniu el sumari dels continguts que hem anat publicant al llarg de la setmana. Si us interessa algun article només cal que entreu al nostre facebook i el llegiu.

Richard Rinehart i Jon Ippolito | MIT Press

Quant temps pot perviure el llegat cultural d’una societat digital com la nostra? Els nous mitjans de creació artística, aparentment efímers i volàtils, fan  pensar en el futur incert de les obres d’art contemporani. Richard Rinehart i Jon Ippolito, però, tenen bones notícies: hi ha alternatives per a la preservació de la cultura, sempre que estiguem oberts a repensar què significa la memòria col·lectiva i  el concepte de cultura mateix.

No heu tingut temps de consultar el Facebook d’Interacció en els últims dies?... Feu-vos un favor i llegiu els articles!

Aquesta setmana trobareu un molt bon article de César Rendueles 

També us volem informar que avui hem arribat als 1.000 seguidors de Facebook que ens animen a continuar per fer-nos grans. Moltes gràcies per fer-nos costat i per ajudar-nos a créixer.

Jenée Iyer | Carnegie Mellon University

Les dades ho demostren: a les smart cities les competències pròpies de l’àmbit de les humanitats i les ciències socials, com el pensament creatiu i les habilitats comunicatives, són cada cop més importants. A més, s’estima quela saturació informativa generada amb el big data suposa pèrdues de 900 bilions de dòlars per any, i es necessita l’art públic més que mai per assegurar l’habitabilitat urbana, i també per contrarestar l’impacte negatiu que té en el valor de marca d’una ciutat l’estandardització que comporta la tecnologia.

King’s College London

Cal un canvi de direcció en la política cultural per fer un ús més just dels fons públics i construir una cultura compartida que sigui significativa i valuosa per tothom i que fomenti les aptituds creatives de la societat.

Aquesta és la idea que se’n desprèn d’un nou informe realitzat pel King’s College de Londres, en col·laboració amb la campanya «Get Creative» de la BBC, que respon a un estudi anterior que estimava en només un 8% de la població (blancs, acomodats i amb formació superior) els usuaris habituals d’organitzacions finançades per l’Arts Council.

No heu tingut temps de consultar el Facebook d’Interacció en els últims dies?

Aquí teniu el recull dels continguts que hem anat publicant al llarg de la setmana. Si us interessa algun article només cal que entreu al nostre perfil i el llegiu.

Carlos Zúmer | Jot Down

Els avenços tecnològics no només miren cap al futur, sinó que també intervenen per retrobar la màgia del passat. Inspirat per la primera projecció dels germans Lumière, George Méliès va desenvolupar en 1895 el seu propi cinematògraf per crear films que, per primera vegada, contaven històries amb cert grau de desenvolupament.