desenvolupament territorial

Finlàndia. Rural Policy Commitee

La política cultural a Finlàndia té dos grans impulsors al sector públic: l’administració central i els municipis, que es reparteixen la despesa pública en cultura gairebé a parts iguals, l’Administració central n’executa un 51’2 % i els municipis un 48’8 %[1] (2009).

L’Estat gestiona les institucions culturals nacionals, inclosa l’educació superior artística, i dóna suport a les indústries culturals, bàsicament el cinema. Mitjançant un sistema de subvencions, l’Estat intenta equilibrar la desigual programació d’arts escèniques (teatres i orquestres) i l’oferta de biblioteques i museus, mentre que els consells regionals de les arts exerceixen la mateixa funció de contrapès en l’àmbit de la creació artística. 

Un dels grans dèficits estructurals del procés de descentralització de l’Estat espanyol ha estat el marc regulador de les polítiques culturals. Tot i que recentment s’ha reformat la llei estatal que regula l’administració local, la distribució de les competències sobre cultura de les tres grans administracions publiques de l’Estat no ha estat un tema ben resolt des de la restauració de la democràcia. Com sol passar en aquests casos, el que ha patit més aquesta històrica indefinició ha estat el més dèbil, l’administració local.

  
Els centres culturals independents europeus no apareixen en aquest llibre com a equipaments acabats ni com a exemples modèlics de rehabilitació arquitectònica. Apareixen com a processos oberts, plens d’errors, improvisacions, ocupacions, adaptacions i conflictes materials. Design handbook for cultural centres proposa una lectura radicalment pràctica de l’arquitectura cultural: els edificis no són contenidors neutres, sinó formes de vida col·lectiva que condicionen els usos, les relacions i les possibilitats polítiques de la cultura.
  

Ramon Folch, Socioecòleg. Director general d'ERF | El Periódico, 7 de maig de 2016

Una tercera part dels municipis de Catalunya tenen menys de 500 persones censades.

La població tendeix a concentrar-se en les poblacions grans o mitjanes. Quasi la meitat de la població mundial viu a les grans ciutats. Catalunya no és una excepció. Però aquest fet coexisteix amb un altre fenomen: una tercera part dels municipis de Catalunya tenen menys de 500 habitants. En efecte, dels 948 municipis catalans, 327 no arriben al mig miler de persones censades. I si considerem, no els municipis, sinó els nuclis de població, aquest modest estoc demogràfic encara és més baix, perquè molts d'aquests municipis tenen la població distribuïda en dos o tres nuclis o bé directament disseminada en masos o petits veïnats. La Catalunya de les ciutats, doncs, coexisteix amb la dels petits pobles amb menys de 500 habitants, o micropobles com ara se'ls anomena. 

Mari Kivitalo ; Kaisu Kumpulainen;  Katriina Soini. "Exploring culture and sustainability in rural Findland". A «Cultural sustainability and regional development: theories and practices of territorialization». London. Routledge, 2016. p. 94-107

Aquest és el tercer volum d’una sèrie de quatre monografies[1] produïda en el marc del projecte europeu ‘Investigating Culture Sustainabilty’, l’objectiu del qual era posar en relleu la recerca europea per tal de proporcionar als responsables polítics instruments per a la integració de la cultura com un element clau del desenvolupament sostenible.

El punt de partida és el de molts estudis d’aquest camp: canvis accelerats a les àrees rurals europees, caiguda de la població, desaparició de certs estils i modes de vida i introducció de noves maneres de viure que suposen un repte per les estructures socioeconòmiques de les àrees rurals, que en general, es caracteritzen per ser territoris amb una relació especial amb la natura.

Nancy Duxbury, W.F. Garrett-Petts, David MacLennan (eds.) | Routledge

Llibre que introdueix el concepte de mapatge o cartografia cultural i presenta una sèrie de perspectives interdisciplinàries i estudis de cas a escala local, regional, nacional i internacional. L’obra concep la cartografia cultural com un instrument d’investigació i una eina metodològica per a la planificació urbana, la sostenibilitat cultural i el desenvolupament comunitari i presenta formules innovadores que promouen la intervenció artística i la participació ciutadana en aquests processos. Es tracta de fer visibles històries, pràctiques, relacions, espais memòries i rituals locals i convertir-los en significatius. Cal també saber abordar els problemes derivats d’implicar artistes, creadors i públics en les diverses fases d’investigació, recollida i interpretació de dades i presentació de resultats. I el llibre proporciona algunes idees per fer-ho.

Joan Nogué, Director de l'Observatori del Paisatge | Diari Ara,  29 de març de 2016

Ara fa poc més de dos mesos, aquest diari, sempre amatent a qüestions punyents i d'interès social i cultural, va dedicar un dossier a la temàtica dels micropobles. En aquell precís moment l'Observatori del Paisatge de Catalunya, amb la col·laboració de l'Associació de Micropobles de Catalunya, estava dissenyant un seminari amb el títol Els micropobles: paisatge, urbanisme i identitat territorial, que finalment tindrà lloc el 15 d'abril a Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany). Feliç coincidència i mostra palpable que el tema interessa, i des de molts punts de vista. 

 Jean Lafond-Grellety et M Laurent Mazurier | Le Cadre territorial

Aquest manual escrit pels consultors Grellety i Mazurier, suposa la revisió del que ja van escriure l’any 2007, «Les politiques culturelles en milieu rural. Méthodologies et bonnes pratiques» i descriu el món de les polítiques culturals (institucionals o no) en l’àmbit rural a França, n’identifica els principals actors -que amb la reforma administrativa del 2010 han augmentat- i n’analitza les metodologies de treball. L’obra pretén donar resposta a algunes de les preguntes que recurrentment se’ns presenten quan estudiem aquest camp: Què són les polítiques culturals? Quina és la línia de demarcació que separa una intervenció cultural i una social en l’àmbit rural? Existeixen les polítiques culturals en entorns rurals? Si n’hi ha, quants tipus podem distingir? Què les diferencia de les urbanes? Com es poden adaptar les polítiques culturals a l’àmbit rural en un context on les comunicacions i el transport l’apropen més al fet urbà?.

 Toni Lloret Grau i Marina Berenguer Cabado, Regidora de Cultura, Turisme i Comunicació

El mateix fet d'encarregar una reflexió escrita -aquesta- sobre la cultura en els pobles rurals, podria interpretar-se implícitament com a una manera d'acceptar que hi ha dues menes de cultures, una en zones rurals i una altra en zones urbanes. I si fos així, hauríem d'anar necessàriament a l'etimologia del mot 'cultura' per adonar-nos que, precisament deriva del llatí 'colere', és a dir, cultivar o conrear. Per tant, si fóssim estrictes en les interpretacions, hauríem d'acceptar que la cultura és un terme que neix i evoluciona a partir del medi rural.

Mariette Sibertin-Blanc | Géocarrefour 

Aquest article analitza a partir d’una trentena de converses mantingudes amb tècnics de cultura i actors del sector de les polítiques culturals a petits municipis francesos. El punt de partida de l’autora és que tot i la diversitat que es troba dins de l’univers dels petits municipis francesos, (de 3.000 a 20.000 habitants) es possible reconèixer-hi la dinàmica nacional de metropolitització i les mutacions econòmiques que la caracteritzen.

Les polítiques culturals no tenen un paper protagonista dins l’acció pública dels petits municipis, tot i que s’han beneficiat d’un cert reconeixement simbòlic amb les recents reformes descentralitzadores, com la creació de les comunitats d’aglomeració[1]o dels “Pays”[2], però no han estat protagonistes d’aquestes noves formes de cooperació interadministrativa.