gestió cultural

  
El Pla d’acció per a l’enfortiment de la dimensió territorial de la política cultural de Fonollosa posa el focus en una realitat molt concreta: com articular culturalment un municipi dispers, format per diversos nuclis que funcionen amb lògiques pròpies.  

  
  
  
Al llarg de molt de temps, el comissariat d’exposicions s’ha presentat com una pràctica de selecció, ordenació i legitimació artística. El comissari apareixia com la figura capaç de construir un relat coherent i donar sentit públic a unes obres determinades. Però què passa quan les pràctiques artístiques deixen de produir-se des de l’autoria individual i es construeixen a través de processos col·laboratius, mediacions socials i relacions comunitàries? El text d’Oriol Fontdevila, publicat dins el projecte Transductores 3, entra directament en aquesta tensió.
    

  
Què passa quan la política cultural es mira des dels espais que la fan possible? El Pla d’Equipaments Culturals de Vilassar de Mar desplaça el focus de la programació cap a una qüestió més estructural: com els equipaments ordenen, condicionen i, en última instància, defineixen l’accés real a la cultura.  
  

  
El Pla d’Acció Cultural de Vallirana posa el focus en un municipi marcat per la dispersió territorial i el creixement residencial: com construir una política cultural capaç de connectar barris, públics i iniciatives en un territori fragmentat.
  

Arturo Rubio Arostegui, Joaquim Rius Ulldemolins | Política y Sociedad, Vol. 52, Núm. 1 p. 27-52.

Resumen:  Desde su invención en los años cincuenta, la política cultural ha sido objeto de análisis y reflexión por parte de las ciencias sociales. Inicialmente, las ciencias sociales adoptaron un punto de vista crítico sobre los objetivos y los instrumentos de las actuaciones públicas en la esfera cultural. Una actitud que fueron perdiendo para acabar legitimando de forma acrítica los proyectos de desarrollo económico y urbano basados en la cultura. Este paradigma esta actualmente agotado a causa de, por una parte, los excesos de una visión instrumentalizadora de la cultura y, por otra parte, por un colapso general del sistema cultural debido a la crisis económica, la falta de planificación y evaluación y, la transición al paradigma digital.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí, Francisco Torres Pérez | Política y Sociedad, Vol. 52, Núm. 1, p. 53-73.

Resumen: El artículo que presentamos tiene por objeto abordar cómo la hegemonía del glolugar, en tanto que figura paradigmática de los procesos urbanos neoliberales, ha implicado un determinado modelo de política cultural que hemos podido singularizar en el caso de la ciudad de Valencia y la Ciudad de las Artes y de las Ciencias. La hegemonía cultural del glolugar no se puede entender sin enmarcarla en una tendencia global como es la extensión del urbanismo neoliberal, la ciudad es concebida como una entidad competitiva inmersa en un espacio global que promueve el mercado y la mentalidad emprendedora a través de nuevas prácticas de la gestión pública.

  
  
En anys, l’avaluació cultural s’ha associat al control: indicadors, resultats, justificació. El model d’avaluació estratègica planteja una altra cosa. No es tracta només de saber què passa, sinó d’entendre per què passa i què es pot fer amb això.