gestió cultural

  
Una reflexió sobre per què la cultura no ha de ser un recurs gestionat només des de l’Estat o el mercat sinó un bé comú que emergeix i es gestiona des de les pròpies comunitats.
  

Actualment, la ciutat de Barcelona està sent un camp d’experimentació brutal per a noves pràctiques de gestió i intervenció en diferents àmbits socials. Projectes com els de Can Batlló, la Flor de Maig, l’eclosió del món cooperatiu, l’obra social de les PAH, la incipient autogestió de projectes educatius o les cooperatives de consum, entre d’altres, estan configurant una xarxa profundament fèrtil a l’hora de definir els àmbits comunitaris.

Està disponible online a Latest articles a 'Museum Management and Curatorship', el meu més recent treball, "Museums and social media: Catalonia as a case study",  sobre la recerca que he realitzat des de 2009 dels museus catalans a les xarxes socials. És el treball més complet que he publicat fins ara i ha estat reconegut i valorat al ser publicat en una de les revistes internacionals més prestigioses. Confio que sigui del vostre interès i que generi la discussió i el debat necessari per generar idees i espais de reflexió que ens ajudin conjuntament a millorar els nostres serveis i projectes.

Joan-Isidre Badell  | Revista Interamericana de Bibliotecología, 38(2), 159-164.

Resumen | Se muestran los principales resultados obtenidos en la investigación sobre la presencia de los museos de Cataluña en las redes sociales y de la visibilidad de sus sedes web. La metodología se ha basado en la obtención de datos cualitativos y cuantitativos desde dos perspectivas: comparativa con otros estudios y evolutiva por análisis propios. Los resultados señalan, por un lado, que los museos catalanes están presentes en las redes sociales, pero existen todavía muchos centros que no están en ninguna plataforma. Por otro lado, los indicadores de visibilidad obtenidos demuestran cierta falta de interés por el posicionamiento web. En conclusión, se debe mejorar y potenciar la presencia y uso en aquellas plataformas más adecuadas, haciéndose necesaria la creación de una estrategia comunicativa específicamente digital planteándose algunas cuestiones de reflexión y debate para seguir alentando nuevas discusiones e investigaciones.

  
El Pla d’acció per a l’enfortiment de la dimensió territorial de la política cultural de Fonollosa posa el focus en una realitat molt concreta: com articular culturalment un municipi dispers, format per diversos nuclis que funcionen amb lògiques pròpies.  

  
  
  
Al llarg de molt de temps, el comissariat d’exposicions s’ha presentat com una pràctica de selecció, ordenació i legitimació artística. El comissari apareixia com la figura capaç de construir un relat coherent i donar sentit públic a unes obres determinades. Però què passa quan les pràctiques artístiques deixen de produir-se des de l’autoria individual i es construeixen a través de processos col·laboratius, mediacions socials i relacions comunitàries? El text d’Oriol Fontdevila, publicat dins el projecte Transductores 3, entra directament en aquesta tensió.
    

  
Què passa quan la política cultural es mira des dels espais que la fan possible? El Pla d’Equipaments Culturals de Vilassar de Mar desplaça el focus de la programació cap a una qüestió més estructural: com els equipaments ordenen, condicionen i, en última instància, defineixen l’accés real a la cultura.  
  

  
El Pla d’Acció Cultural de Vallirana posa el focus en un municipi marcat per la dispersió territorial i el creixement residencial: com construir una política cultural capaç de connectar barris, públics i iniciatives en un territori fragmentat.
  

Arturo Rubio Arostegui, Joaquim Rius Ulldemolins | Política y Sociedad, Vol. 52, Núm. 1 p. 27-52.

Resumen:  Desde su invención en los años cincuenta, la política cultural ha sido objeto de análisis y reflexión por parte de las ciencias sociales. Inicialmente, las ciencias sociales adoptaron un punto de vista crítico sobre los objetivos y los instrumentos de las actuaciones públicas en la esfera cultural. Una actitud que fueron perdiendo para acabar legitimando de forma acrítica los proyectos de desarrollo económico y urbano basados en la cultura. Este paradigma esta actualmente agotado a causa de, por una parte, los excesos de una visión instrumentalizadora de la cultura y, por otra parte, por un colapso general del sistema cultural debido a la crisis económica, la falta de planificación y evaluación y, la transición al paradigma digital.