treball cultural i professionals

  
En plena crisi econòmica i social, les VI Jornades sobre Inclusió Social i Educació en les Arts Escèniques celebrades a Sevilla el 2014 van situar una pregunta de fons que encara avui continua oberta: quin paper poden jugar les arts en contextos de desigualtat, conflicte i fragilitat democràtica? El document de les jornades recull intervencions, debats i experiències que intentaven pensar les arts escèniques més enllà de la programació cultural convencional i entendre-les com un espai de representació, conflicte i empoderament col·lectiu.
  

Joaquim Rius Ulldemolins | REIS. Revista Española de Investigaciones Sociológicas. núm. 147 (2014)

El análisis de las causas de la concentración de los artistas en las grandes ciudades ha ido ganando centralidad en los ámbitos académicos en la medida en que se ha destacado su importancia para la economía de las industrias creativas. Los estudios sobre este fenómeno generalmente se basan en las teorías de la clusterización económica, las cuales sólo toman en consideración los factores infraestructurales de localización. A pesar de que de forma creciente se ha criticado este enfoque y se ha reivindicado la importancia de considerar las interacciones sociales, las contribuciones de la sociología de las profesiones artísticas o de la sociología urbana han sido en gran medida ignoradas. Retomando los resultados de estas perspectivas sociológicas el artículo propondrá construir un enfoque más pluridimensional y más crítico respecto al fenómeno de la aglomeración artística, como un fenómeno funcional en la economía postfordista.

Asunción Bernárdez Rodal |  Anales de la literatura española contemporánea, ALEC, Vol. 39, Nº 2, 2014 

Resumen: En este texto hablaremos de industrias culturales, en concreto, de la industria teatral y cómo están viviendo las mujeres profesionales de las artes escénicas un momento de crisis económica, pero también un cambio de modelo respecto a lo que se consideran industrias culturales. Desde los años noventa, el término "industria cultural" ha adquirido un sentido nuevo, ya que, de ser pensado como algo negativo a principios del siglo XX se ha vuelto un concepto positivo e incuestionable para nuestros gobiernos liberales, que han determinado que la producción cultural puede ser un motor de desarrollo económico en el contexto europeo. Es evidente que las mujeres tienen un pujante papel en las estructuras culturales de nuestro país, y sobre todo en el teatro, en el que actúan como directoras, programadoras o dramaturgas, llegando a estar presentes en todas las fases de la producción de espectáculos escénicos. Sin embargo, su presencia en el sector no es todavía igualitaria

  
Llegit avui, el document manté una vigència notable. Moltes de les demandes que formulava acabarien reapareixent anys després en el debat sobre l’Estatut de l’Artista. Però també deixa una pregunta encara oberta per a les polítiques culturals locals: és possible defensar el valor públic de la cultura mentre les condicions de treball dels qui la fan possible continuen sent considerades una qüestió secundària? (n. de l'e., 2026)
  

El ConCa va presentar ahir a la Fabra i Coats-Fàbrica de Creació de Barcelona el document 36 propostes per a la millora de la condició professional en el món de la cultura.

Journal of cultural economy

Número monogràfic que analitza les condicions canviants en el mercat de treball i l’ocupació en el sector de la cultura. S’hi estudien les noves formes de precarietat que imperen cada vegada més en les indústries de la cultura i de la comunicació i s’hi presenten exemples concrets d’Austràlia, el Regne Unit, Nova York o Itàlia. Els articles aborden les noves formes de treball que aquesta precarietat abasta i s’expliquen les respostes polítiques i empresarials que s’han desenvolupat per combatre-la. S’hi examinen també les noves metodologies aplicades pels acadèmics i analistes financers a l’hora d’investigar i fer seguiment dels nous instruments financers que canvien i es transformen amb gran rapidesa.

  
Un estudi internacional analitza com artistes i professionals gestionen el copyright i per què la incertesa legal condiciona la creació contemporània.
  

L’informe elaborat per Peter Jaszi i Patricia Aufderheide, en el marc del Program on Information Justice and Intellectual Property i la College Art Association, examina com artistes, investigadors, museòlegs i altres professionals de les arts visuals entenen i apliquen la normativa de drets d’autor.

  
Un breu gag resumeix amb ironia una situació habitual: quan algú extern vol entendre com es construeix una exposició, la resposta sembla gairebé inexplicable.
  

  
En el sistema cultural contemporani, cada vegada intervenen més actors que no són estrictament artistes. Programadors, gestors, mediadors, productors o comissaris formen part d’un entramat que connecta la creació amb els públics. Aquest text de David Márquez proposa pensar aquest fenomen a partir d’una idea provocadora: el naixement del “creador cultural”.

La reflexió parteix d’una distinció útil. L’activitat artística remet als processos creatius dels artistes. La cultura, en canvi, és el procés social que permet que aquestes creacions circulin, es comparteixin i adquireixin sentit col·lectiu. 

Llegir aquest article ajuda a situar una qüestió central en moltes polítiques culturals: com es defineixen i es reconeixen les professions que sostenen el sistema cultural més enllà de la figura de l’artista. El text convida a mirar la cultura com un ecosistema de pràctiques i rols diversos que fan possible la relació entre creació, institucions i societat.
  
  

  
La idea de “ciutat creativa” ha funcionat durant dècades com una promesa: cultura, innovació i talent com a motors de creixement urbà. Creative City Limits introdueix un gir necessari. No nega aquesta promesa, però en posa en evidència les condicions materials que l’han fet possible i, sobretot, els seus efectes. En un context de crisi i austeritat, la pregunta ja no és com activar la creativitat, sinó què ha produït realment aquest model de ciutat.
  

  
L’anuari Estadístiques culturals de Catalunya 2013 construeix una infraestructura de dades que permet descriure el sector cultural en termes econòmics, d’ocupació i de pràctiques. Aquesta operació té una conseqüència directa: converteix la cultura en un camp governable a través d’indicadors.