equipaments culturals

  
La tesi La gestió dels museus i el patrimoni en les polítiques culturals a Catalunya (1980-2018) de M. Teresa Blanch Bofill proposa una lectura extensa sobre l’evolució de la museologia catalana, els seus models de gestió i les tensions polítiques que travessen el sistema patrimonial. Lluny de limitar-se a una història institucional dels museus, el text analitza com les polítiques culturals han anat redefinint la funció social del patrimoni, els perfils professionals i les formes de governança cultural.
  

Hem d’esperar el moment en què la vida quotidiana, tal com la coneixem, ja no sigui viable? Quines polítiques s’han emprès i quines accions es poden dur a terme des dels museus? Tot seguit us presentem dos articles de 'Museum Management and Curatorship', que mostren la capacitat d’incidir i d’actuar que tenen els museus davant la crisi climàtica.

El novembre passat al Facebook d’Interacció vam obrir camins a la sostenibilitat amb articles que obren un debat sobre el lloc que el fenomen cultural podria ocupar en el canvi que la civilització demana davant la crisi climàtica. Com són també les dinàmiques de canvi en el sistema cultural, i com el pessimisme i l'optimisme hi juguen en contra o a favor. Un canvi cultural que pot ser proper, tot i que aquest article de Youssef Sultan, director del Centre Cívic Trinitat Vella, ens adverteix sobre el terme de proximitat a l'article que anomena ‘Cooltura o cultura’: "La cultura de proximitat, un terme que a poc a poc va guanyant espai públic però que massa vegades és només una etiqueta que no respon a la realitat." 

  
Llegit avui, el text conserva força perquè no planteja el museu com un espai neutral. El presenta com un lloc on es negocien valors, formes de legitimitat, relacions amb el coneixement i maneres diferents d’entendre la funció pública de la cultura. I això continua sent una qüestió central per a qualsevol política cultural contemporània.  (n. de l'e., 2026)
  
  
Hi ha moments en què els debats culturals deixen de parlar només de programació, col·leccions o públics i passen a discutir una altra cosa: què entenem avui per institució cultural i quin paper li atribuïm dins la vida pública. El debat recollit a Revista de Catalunya sota el títol L’art contemporani a debat és valuós precisament per això.

  
Havent llegit aquests dos textos, permeten entendre un nou desplaçament obert. D’una banda, Danilo Santos da Miranda defensa que el centre cultural del segle XXI ha de deixar de ser un simple contenidor d’activitats per convertir-se en un espai de llibertat, convivència i experimentació creativa. De l’altra, Fabrice Lextrait observa l’aparició de nous territoris de l’art que emergeixen fora dels equipaments convencionals i que transformen fàbriques abandonades, espais industrials o edificis en desús en laboratoris culturals.

La revista «ICOFOM Study Series» ha publicat el seu nou número, titulat 'El futuro de la tradición en museología'. Es tracta de la revista del Comitè internacional de museologia de l’ICOM (ICOFOM), i després de gairebé 40 anys activa avui dia ja compta amb més de mil articles que examinen l’àmbit museístic, així com els seus fonaments, particularitats i opcions de futur.

El Pla estratègic dels centres cívics de Vic no parteix d’un buit. Parteix d’una realitat acumulada: una xarxa d’equipaments que s’ha construït de manera progressiva, sovint a partir d’espais preexistents i dinàmiques veïnals, i que arriba a un punt en què cal redefinir el seu paper dins la política cultural de la ciutat . El document no és tant una proposta d’expansió com un exercici d’ordenació.
  

El mes d'octubre passat ens ha deixat moltes idees fresques que ens agrada compartir amb vosaltres, també i especialment a través de la nostra pàgina de Facebook. Us n'heu perdut alguna?

Challenges, playbacks i milers de filtres. El boom que ha tingut la xarxa TikTok des que va començar la pandèmia ha sigut espectacular. Ho exposa amb certa mirada generacional l’article de Jorge Carrión al New York Times, «TikTok: la banda sonora de la pandemia». I és que si bé la cultura digital ja formava part de les nostres vides, més directa o indirectament, s’ha imposat amb força per la crisi sanitària de la COVID-19, irrompent en tot tipus d’espais i continguts, poc o menys imaginats abans.