públics de la cultura

Una mirada lúcida sobre què significa visitar un museu avui i per què la “visita” continua essent una pràctica vital —no només turística— en el teixit cultural català.
  

Et deixo triar. Què prefereixes, quedar-te a casa i començar alguna sèrie de Netflix o agafar el tren i baixar a Barcelona per anar al museu? Va, calça’t que em ve de gust veure l’exposició que acaben d’inaugurar al CCCB. Ens podem imaginar la conversa. Un dissabte a la tarda d’estiu en alguna població a prop de la capital.

Fem un exercici. Tenim dues capses. Cadascuna està identificada amb un cartell. A la de la dreta hi podem llegir “alta cultura” i a la de l’esquerra, “baixa cultura”. Doncs bé, hem d’omplir cada capsa amb les pràctiques culturals, productes o paraules que creiem que més s’adeqüen a cada categoria. Potser en la primera hi posarem l’òpera, la música clàssica o una exposició d’art contemporani. En la segona probablement hi aniran a parar les comèdies, els balls populars o el còmic. I mentre estiguem jugant a classificar ens adonarem que hem caigut a la trampa, la trampa de les etiquetes. Per repensar i problematitzar aquestes etiquetes, Lawrence W. Levine va escriure l’any 1988 “Culture d’en haut, culture d’en bas: L’émergence des hiérarchies culturelles aux États-unis”.

  
Et lleves i quan puges la persiana t’adones que fa un magnífic dia de primavera. Estàs de bon humor perquè és divendres i ja s’acosta el cap de setmana. Mires el mòbil i… horror, avui és dilluns! Quina cara posaries si et passés això?

Segurament, aquesta:

  
Quan érem petits, anar al cinema era una festa. Fins i tot alguna festa d’aniversari la celebràvem allà. Des de fa uns anys bona part de les sales del territori acullen la Festa del Cinema. Entre el dilluns 7 i el dimecres 9 de maig les sales s’han omplert gràcies a una nova edició. El desembre de 2017 hi van participar 1.633.364 espectadors. Tot va començar el 2009 quan diverses organitzacions van intentar promoure l’assistència al cinema en plena crisi. Per a molta gent, aquest certamen és l’única oportunitat d’anar al cinema al llarg de l’any. Per què? Perquè es pot permetre una entrada. El motiu: el preu, 2’90€. Però avui en dia, podem celebrar una ‘festa del cinema’? Us donem motius pel ‘sí’ i pel ‘no’.

  
Publicat a les portes de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural 2018, el Special Eurobarometer 466. Cultural Heritage aporta una primera fotografia a escala de la Unió Europea sobre la relació de la ciutadania amb el patrimoni. L’estudi, basat en 27.881 entrevistes realitzades als 28 estats membres entre setembre i octubre de 2017, no pregunta únicament per les visites a museus o monuments. Explora també la importància atribuïda al patrimoni, les formes de participació, les barreres d’accés i les responsabilitats sobre la seva protecció.

  
¿Cómo leemos en la sociedad digital? Lectores, booktubers y prosumidores, dirigit per Francisco Cruces i coordinat amb Gemma Lluch, parteix d’una pregunta que travessa bona part dels debats sobre cultura digital: què està fent Internet amb la lectura? El llibre desplaça la resposta més immediata.

  
Quan una política cultural es desplega de manera sostinguda en el temps, el seu interès no rau només en les xifres absolutes, sinó en la seva capacitat de consolidar una relació estable amb el sistema educatiu i el territori. Aquest informe del programa Anem al teatre permet llegir aquesta continuïtat en un moment concret i observar fins a quin punt l’objectiu de “crear públics” es tradueix en pràctiques efectives i recurrents.
    

  
Actualment, el debat sobre els equipaments culturals comença a desplaçar-se des de l'arquitectura icònica i les polítiques de desenvolupament de públics cap a una pregunta més subtil: què fa que un equipament arribi a formar part de la vida quotidiana dels seus habitants?

  
La cultura digital no només amplia l’accés als continguts, sinó que desplaça el lloc mateix des d’on s’ha pensat històricament la política cultural. Si durant dècades el focus s’ha situat en els equipaments i la seva capacitat d’atraure públics, avui l’expansió dels usos en línia obliga a preguntar-se si aquesta centralitat encara és operativa. Què vol dir “accés a la cultura” en un context on la participació es produeix també fora dels espais institucionals, mediada per plataformes, algoritmes i lògiques econòmiques que no responen a l’interès públic?

  
El debat sobre el finançament de la cultura acostuma a situar-se entre dues opcions: suport públic o mercat. L’informe de la Comissió Europea sobre crowdfunding introdueix un tercer espai que no és només financer. El que hi apareix no és tant una nova font de recursos com una nova manera de vincular públics, projectes i institucions culturals.