drets culturals

  
Aquest text aborda la relació entre infància i pràctiques culturals, un àmbit estructural de les polítiques culturals locals. Tot i que el tema es manté vigent, el marc ha incorporat amb més força la perspectiva de drets culturals i educació al llarg de la vida. Rellegir-lo avui permet revisar com s’ha pensat aquesta relació i què queda encara per desplegar. (n. de l'e., 2026)
  

  
El document Subsidiarity – we are working on it. Impulses for a modern understanding of subsidiarity (Ortner, 2013) proposa una revisió del principi de subsidiarietat en un moment en què les formes de governança es troben en transformació. Lluny de ser un concepte tècnic estable, la subsidiarietat apareix com un camp de tensió permanent entre l’acció de l’Estat, l’autonomia de la societat civil i la capacitat efectiva dels individus per intervenir en la vida col·lectiva.
  

  
La digitalització no només ha transformat els canals de distribució cultural. Ha alterat les condicions mateixes de producció, accés i sostenibilitat. Sustainable Models for Shared Culture parteix d’aquesta mutació per formular una pregunta de fons: és possible sostenir la cultura sense restringir-ne l’accés? El document no respon amb una teoria, sinó amb un conjunt de casos i tensions que obliguen a repensar els marcs econòmics, jurídics i institucionals de la cultura.
  

  
Hi ha textos que parlen d’educació i acaben interpel·lant directament la cultura. Aquest n’és un. La lectura de Giroux situa el debat en un terreny més ampli: què passa quan les institucions públiques deixen de pensar-se com a espais de formació ciutadana i passen a operar sota lògiques de mercat. L’educació apareix aquí com a indicador d’un canvi més profund que també afecta la cultura. Rellegir-lo avui permet fer una pregunta que va més enllà del sistema educatiu: quin paper estan jugant les polítiques públiques en la construcció, o en la pèrdua, de capacitat democràtica. (n. de l'e., 2026)
  
  
Henry A. Giroux analitza com les polítiques educatives neoliberals han erosionat el paper de l’educació pública com a espai de formació ciutadana. L’assaig defensa que la crisi educativa és també una crisi del valor democràtic de les institucions públiques.
  

  
Un article de Pau Rausell proposa repensar les polítiques culturals en temps de crisi. La cultura no hauria de limitar-se a un sector subvencionat, sinó actuar com a motor de transformació econòmica, innovació social i desenvolupament territorial.
  

  
Un article de Barbieri, Fina i Subirats analitza com les polítiques culturals s’han integrat progressivament dins les polítiques urbanes. L’estudi sobre Barcelona mostra que el tercer sector cultural pot actuar com a motor d’innovació i proximitat en la governança cultural.
  

En les darreres dècades, les polítiques culturals han anat adquirint un pes creixent dins les estratègies de desenvolupament urbà.

  
La Declaració de Hangzhou, adoptada el 2013 en el marc d’un congrés internacional impulsat per la Unesco, formula una aspiració que des de fa dècades recorre el camp cultural: reconèixer la cultura no com a sector, sinó com a dimensió estructural del desenvolupament. El document no es limita a reclamar més presència cultural en les polítiques públiques, sinó que proposa un canvi de paradigma: integrar la cultura com a principi equivalent als drets humans, la sostenibilitat i la igualtat en l’agenda global post-2015.
  

  
Hi ha moments en què la cultura entra en el debat global amb força i sembla que tot ha de canviar. La incorporació de la cultura a l’agenda de desenvolupament de Nacions Unides n’és un. Aquest text captura aquell instant en què es planteja la possibilitat de situar la cultura com a pilar del desenvolupament sostenible. Rellegir-lo avui permet veure amb més claredat el recorregut real d’aquesta idea: fins a quin punt s’ha traduït en polítiques efectives i fins a quin punt continua operant sobretot com a marc discursiu. (n. de l'e., 2026)
  

L’ECOSOC incorpora per primera vegada el paper de la cultura en el debat internacional sobre sostenibilitat i obre una finestra d’incidència per als actors locals.
  

  
  
En un context de crisi econòmica i transformació profunda, l’informe del CoNCA Estat de la cultura i de les arts 2013 planteja una idea central: la cultura no és un element accessori, sinó un factor estructural per al desenvolupament social, econòmic i democràtic del país. La seva fragilització no és només sectorial, sinó sistèmica.
  

Dotze filòsofs analitzen el paper de la cultura en un món globalitzat, tecnològic i en transformació constant.
  

El número 41 de la revista l’Observatoire presenta el monogràfic Art, culture et philosophie: matière à penser, coordinat per Lisa Pignot i Jean-Pierre Saez, una reflexió coral sobre el paper de l’art i la cultura davant els profunds canvis socials, polítics i tecnològics del present.