drets culturals

Què vol dir fer política cultural en un municipi petit i amb nuclis de població diferenciats? Aquesta pregunta ha estat el fil conductor del procés d’elaboració del Pla estratègic de cultura de Sant Vicenç de Torelló (2025).

Una experiència que ha permès explorar els límits i les potencialitats de la planificació cultural en zones rurals i que dona pistes valuoses: aposta per una mirada supramunicipal, posa en relleu el paper de la memòria i planteja la cultura com a dret i eina de cohesió en un territori amb tres nuclis, una forta tradició associativa i reptes compartits amb altres pobles rurals.

  
L’informe Els drets culturals a les regions transfrontereres de Catalunya, Nova Aquitània, Occitània i el País Basc s’inscriu en un moment en què els drets culturals han passat de ser una formulació normativa relativament marginal a esdevenir un eix emergent de les polítiques culturals europees. El text parteix d’una constatació clara: existeix un creixent reconeixement institucional dels drets culturals en l’àmbit internacional i europeu, però la seva implementació continua sent desigual, fragmentada i sovint limitada en termes d’impacte real.

La Comissió Europea vol convertir la participació cultural en una conducta de salut. Però, què passa quan demanem a la cultura que repari allò que la política no vol afrontar?  

La primera quinzena de novembre mostra un mapa municipal en moviment, amb ajuntaments que obren debats sobre nous espais culturals, projecten connexions més sòlides entre recerca i territori, i recuperen equipaments que tornen a situar la cultura al centre de la vida local. També hi emergeixen iniciatives que reforcen el talent jove, la participació ciutadana i la preservació del patrimoni, mentre diversos municipis reivindiquen models més equilibrats de política cultural.
  

Aquesta setmana, els debats culturals apunten cap a una mateixa direcció: la cultura és un terreny on es condensen tensions socials, polítiques, identitàries, econòmiques, que sovint ultrapassen l’escena artística. Des de la interrupció d’un concert a París fins a la mirada afrocentrada dels drets culturals, passant per l’ascensor social improbable o pels límits del suport a la creació escènica, les quatre lectures ens recorden que el municipi no és un simple gestor d’activitats, sinó un actor que interpreta i redistribueix poder simbòlic.  
  
  

Concert interromput i fractures culturals a París

Musique et politique : à propos d'un concert perturbé à la Philharmonie de Paris

Didier Eribon, 10 de novembre de 2025

El 6 de novembre de 2025, el concert de l’Orchestre philharmonique d’Israël a la Philharmonie de Paris va ser interromput per manifestants pro-palestinians que van encendre fumígens i van llençar fullets entre el públic.  En resposta, alguns espectadors van agredir físicament aquests manifestants.

La Diputació de Barcelona fa un pas endavant: el Ple del 25 de setembre aprova incorporar la Cultura com a ODS 18, reconeixent-la com un dret i un pilar del desenvolupament sostenible.
  

En el Ple de la Diputació de Barcelona del 25 de setembre de 2025, tots els grups polítics van aprovar per unanimitat una declaració institucional per incorporar la Cultura com a Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 18 dins l’Agenda 2030. Es tracta d’un pas polític i simbòlic rellevant que situa la cultura en el mateix nivell que els pilars econòmic, social i ambiental del desenvolupament sostenible, i la reconeix com un dret fonamental i una eina estructural de cohesió i democràcia.

Setmanes de debat dens sobre la cultura com a espai de democràcia i resistència. Els articles que destaquem aquesta quinzena comparteixen una preocupació de fons: la fragilitat del vincle entre cultura i vida pública en un context d’austeritat, desigualtats i noves hegemonies simbòliques. Des de la reflexió sobre els festivals i el paper de la creació, fins a la defensa de la llibertat artística o la revisió del model institucional, la lectura que en fem des del món local és clara: la política cultural no pot limitar-se a gestionar recursos, sinó que ha de protegir el dret a “fer cultura” com a pràctica social compartida.
  
  

  
El Pla d’acció cultural de Masquefa parteix d’una afirmació forta: la cultura ha de ser un dels eixos principals de la política municipal. La lectura política no està en aquesta declaració, sinó en el que passa quan es contrasta amb la resta de l’arquitectura estratègica del municipi.
  

Un nou informe del Consell de la Cultura de Barcelona analitza com el marc legal tracta —o ignora— les especificitats de la cultura. El resultat obre un debat necessari: fer del dret un aliat del valor públic de la cultura.
  
  

En els darrers anys, ha crescut la consciència que la cultura no pot ser tractada com una activitat qualsevol dins del marc normatiu general. No només perquè genera béns simbòlics, sinó perquè articula drets, identitats i formes d’organització singulars. Aquesta és la tesi de fons que recorre l’informe "Tractament normatiu de les especificitats de la cultura: diagnosi i propostes (2025), elaborat per Trànsit Projectes a iniciativa del Consell de la Cultura de Barcelona i de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).

Autor: Eugènia Argimon, Juan Carlos Calvo i Xavi Gómez. Secció Tècnica del CERC - Programa d'Assessoraments

  
“Tres quartes parts de la població de Catalunya viu en el quinze per cent del territori. Mentre que el quart restant n’ocupa el vuitanta-cinc per cent. Aquesta dada constata que el repartiment demogràfic de Catalunya és desigual i descompensat.” Així s’obre el preàmbul de la Llei 8/2025, de 30 de juliol, de l’Estatut de municipis rurals, una llei que es fixa com a objectius: aconseguir l’equilibri territorial i la igualtat dels seus habitants; establir mesures transversals per garantir-ne l’aplicació i el manteniment; establir un sistema de finançament propi per garantir la prestació de serveis; i establir mesures adreçades a la població d’aquests municipis per afavorir l’arrelament i evitar el despoblament.