Interacció's blog

Diuen que Albert Einstein va dir que no entens una cosa del tot fins que no ets capaç d’explicar-la a la teva àvia. Podríem posar en dubte l’aforisme: per què ha de ser precisament l’àvia? Per què hem de suposar que les àvies saben menys coses que nosaltres? Si més no, la frase que s’atribueix al físic d’origen alemany fa referència a un dels elements claus de l’educació competencial: la transferència. Aquells alumnes que són capaços d’explicar als seus companys allò que no entenen han assolit un domini expert de la competència en qüestió. Doncs bé, l’informe que l’OCDE va presentar el desembre de 2017 és un cas de transferència. Es titula «Culture and local development: maximising the impact».

Si, plana. Tan plana com la nostra pantalla del mòbil, o no és així com la solem tenir a l'abast? El terraplanisme, que promou The flat earth society, és un corrent que reivindica que el nostre planeta és pla i no esfèric, tal com s’afirmava abans que Galileu morís en nom de la ciència. Justament, la ciència que ha arribat a demostrar que la terra és un astre esfèric, malgrat que la seva representació sovint és sobre el pla, abans de paper i ara sobretot en pantalles.

  
Un assaig clàssic de la sociologia contemporània que desmunta tòpics sobre migracions i obliga a repensar identitat, economia i política des d’una perspectiva històrica.
  

La crisi dels refugiats és una realitat. Encara que els mitjans de comunicació els hagin restat protagonisme progressivament, milers de persones segueixen jugant-se la vida a diari per creuar fronteres i demanar asil. En conseqüència, Europa s’enfronta a una situació que qüestiona la seva pròpia identitat i els valors que l’han erigit com una entitat política, econòmica i cultural singular.

  
L’article d'Emmanuel Négrier i Philippe Teillet Le tournant instrumental des politiques culturelles proposa un desplaçament analític que incomoda els relats habituals sobre canvi en polítiques culturals. Allà on sovint es busquen noves idees, nous paradigmes o ruptures discursives, els autors suggereixen mirar en una altra direcció: els instruments. La hipòtesi és clara des de l’inici: les polítiques culturals canvien menys pel que diuen que pel que fan, menys pels seus principis declarats que pels dispositius concrets que organitzen la seva implementació.
  

La bibliografia següent és una selecció del fons documental disponible en el Centre d’Informació i Documentació del CERC, i és complementària a tota la informació difosa per mitjà de la comunitat virtual Interacció. Consulteu-la!

Eulàlia Bosch és escriptora i professora de filosofia, tot i que dedica la seva vida a una multitud de facetes vinculades al món de les arts. L’educació, per exemple, és també un tema del seu domini. Aquest 2018, Bosch ha sigut la responsable de continguts de les jornades Interacció 2018, en les quals es convocaven professionals del món cultural local per tal de discutir sobre el la relació entre educació i cultura. Tot sota un títol suggeridor: “La humanitat dels humans”. Destaquem 10 frases de l’entusiasta programadora:

Si pensem en pensar, podem caure en el tòpic que ja hi ha pensadores i pensadors, hi ha la filosofia que es dedica a pensar. Però treballar el pensament crític és cosa de totes. I doncs què et penses?

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona és l’equipament referent de la creació contemporània  d’arts  visuals,  no  únicament  d’àmbit  local  sinó  també  nacional. Amb independència de la seva categorització museística, esdevé l’element central en les polítiques públiques culturals del sector, motiu pel qual les administracions li donen suport financer.

El text de Christian Ruby publicat el 2016 a Revue du MAUSS és una crítica profunda a una de les idees més arrelades de les polítiques culturals cactuals: la creença que l’experiència artística produeix emancipació gairebé de manera automàtica. Ruby qüestiona tant el discurs institucional que converteix l’art en eina directa de transformació política com les formes paternalistes de mediació cultural que continuen imaginant el públic com un subjecte a corregir, educar o conduir cap a una “bona recepció” de les obres.
  

  
En un espai com Interacció, on la cultura i l’educació no es poden pensar separadament de la idea mateixa d’humanitat, la figura d’Emilio Lledó apareix com una referència que no només orienta, sinó que obliga a precisar de què parlem quan parlem de cultura. No com a conjunt de continguts ni com a acumulació de coneixements, sinó com a condició de possibilitat de la vida en comú.