Interacció's blog

  
Una reflexió que parteix de l’experiència europea per posar l’èmfasi en el rol transformador de l’educació artística en la construcció d’una societat més inclusiva.
  

Si acceptem que la cultura és essencial per a la construcció d’una societat millor la participació cultural ha de ser una de les nostres preocupacions principals. L’equació és senzilla: no podem aspirar que la cultura vehiculi el desenvolupament social si una part de la població amb prou feines hi té un paper actiu.

La música és universal, sí. I molt probablement és una de les arts més globalitzades.

Al següent mapa però, podeu veure quina és la música local més escoltada a la plataforma Spotify, i ens permet fer-nos una idea del que s'escolta a nivell local, obviant els 'hits' del moment, que ho poden estar 'petant' a nivell mundial, que sonen igual arreu.

Que gaudiu de l'escolta!

Bon cap de setmana!

  
L’informe del CoNCA 2018 desplaça el focus cap a la dimensió social de la cultura i posa en evidència una tensió de fons: el sistema cultural català ha prioritzat la creació i la infraestructura, mentre ha deixat en segon pla l’accés, la participació i l’equitat.
  

  
L’article posa nom i contingut a un fenomen invisible en la retòrica cultural: com la lògica del mercat transforma i limita significats, funcionaments i valors de la cultura.
  

Creativitat, emocions, imaginació. Si en un exercici de llengua ens demanen que busquem un mot hiperònim que aixoplugui aquesta tríada de conceptes, podríem optar per “art” o, potser, “cultura”. Ara bé, ja fa temps que la retòrica econòmica i empresarial s’ha apropiat d’aquests conceptes.

  
Una mirada crítica que reivindica els drets culturals com a marc normatiu i pràctic per a polítiques culturals que respectin la diversitat, la participació i la justícia cultural.
  

Interseccionalitat. Aquest és el concepte que ha donat una nova dimensió al feminisme. Ras i curt, el concepte encunyat per KimberléWilliams Crenshaw va aportar una nova sensibilitat als estudis feministes

La tolerància és una acció que no ens és gens fàcil quan alguna cosa realment ens indigna. Tolerar no deixa de ser, deixar passar. I sovint hi ha massa coses que no podem deixar passar, que realment ens molesten o que creiem que hem d’afrontar. Potser allò que no ens toleren ens fa intolerants? On és el límit de la intolerància? I el de la tolerància? S’ha de tolerar tot en nom de la llibertat d’expressió o aquesta precisament està emparada per la tolerància?

Sabem del cert que els municipis contribueixen, des de la seva política cultural, a l'educació dels ciutadans. Com també ho fan des de la resta de polítiques públiques. Ara bé, per fer-ho de manera conscient, explícita i, perquè no, intencionada, cal aprofundir les relacions entre els àmbits de l’educació i la cultura, barrejar-les, compartir espais -físics i mentals-, treure-li la bata a una i el barret a l'altra, assumir coresponsabilitats i, en definitiva, pensar en la cultura des de l'educació i en l'educació des de la cultura.

Diuen que Albert Einstein va dir que no entens una cosa del tot fins que no ets capaç d’explicar-la a la teva àvia. Podríem posar en dubte l’aforisme: per què ha de ser precisament l’àvia? Per què hem de suposar que les àvies saben menys coses que nosaltres? Si més no, la frase que s’atribueix al físic d’origen alemany fa referència a un dels elements claus de l’educació competencial: la transferència. Aquells alumnes que són capaços d’explicar als seus companys allò que no entenen han assolit un domini expert de la competència en qüestió. Doncs bé, l’informe que l’OCDE va presentar el desembre de 2017 és un cas de transferència. Es titula «Culture and local development: maximising the impact».

Si, plana. Tan plana com la nostra pantalla del mòbil, o no és així com la solem tenir a l'abast? El terraplanisme, que promou The flat earth society, és un corrent que reivindica que el nostre planeta és pla i no esfèric, tal com s’afirmava abans que Galileu morís en nom de la ciència. Justament, la ciència que ha arribat a demostrar que la terra és un astre esfèric, malgrat que la seva representació sovint és sobre el pla, abans de paper i ara sobretot en pantalles.

  
Un assaig clàssic de la sociologia contemporània que desmunta tòpics sobre migracions i obliga a repensar identitat, economia i política des d’una perspectiva històrica.
  

La crisi dels refugiats és una realitat. Encara que els mitjans de comunicació els hagin restat protagonisme progressivament, milers de persones segueixen jugant-se la vida a diari per creuar fronteres i demanar asil. En conseqüència, Europa s’enfronta a una situació que qüestiona la seva pròpia identitat i els valors que l’han erigit com una entitat política, econòmica i cultural singular.