Interacció's blog

El Debat d’Interacció celebrat el passat 2019 es va centrar en tornar a posar en relleu les polítiques culturals municipals, i la seva conferència inaugural va girar entorn a la necessitat de la cultura i les polítiques culturals en la societat contemporània. L’Enciclopèdia Catalana defineix les polítiques culturals com el “conjunt de programes, accions i intervencions que les instàncies de govern (les que han de vetllar per l’interès general: ajuntaments, estats, organitzacions internacionals...) porten a terme, en la intersecció de la identitat i la diversitat, per a respondre a les necessitats culturals dels ciutadans.”

Ja fa temps que aquest concepte està generalitzat, a casa nostra i a un gran nombre de països arreu del món, però: quan es va utilitzar per primera vegada i qui va contribuir a la seva difusió?

  
Actualment, el debat sobre la relació entre cultura i gentrificació està deixant enrere les interpretacions simplificades que atribueixen als grans museus un efecte automàtic sobre la regeneració urbana. L'article de Simon Debersaques s'inscriu en aquesta línia de recerca, centrant l'atenció en les formes més subtils amb què els equipaments culturals intervenen en les transformacions urbanes.

  
  
La majoria de ciutats catalanes de grans dimensions programen una considerable oferta cultural que, en bona part, és responsabilitat directa dels ajuntaments. Moltes administracions generen indicadors per a una correcta avaluació de l’impacte d’aquesta activitat entre la ciutadania i per a la rendició de comptes, com a element clau de transparència i d’oportunitat per a la millora interna.

  
El text La cultura associativa com a eina de canvi, resultat del cicle «Diàlegs» impulsat a Lleida el 2015, proposa una lectura aprofondida del paper de la societat civil en la configuració cultural i política del país. L’associacionisme no hi apareix com un complement de l’acció pública, sinó com una estructura històrica de producció social i cultural, capaç de sostenir comunitat, generar iniciativa i, en determinats moments, impulsar transformacions de gran abast.
  

  
Si alguna cosa ens ha deixat l’any 2020 a banda de la popularització d’un llarg repertori de paraules i expressions que abans només s’empraven en ambients científics o sanitaris, és una allau de webinars, jornades i sessions online a partir del moment que les nostres vides es van veure reduïdes a les quatre parets de casa.

Avui s’estrena l’obra i els nervis no t’han deixat dormir. Vas estar a punt de deixar-ho córrer fins i tot abans de començar, però finalment has aconseguit refer el trencaclosques que és la teva vida laboral des de que vas acabar els estudis sis anys enrere. Has deixat el bar i has trobat feina en una cafeteria que tanca a les vuit del vespre. Hauràs de córrer una mica però arribaràs a temps al teatre. Pel que fa a la feina dels caps de setmana, has fet un tracte amb la teva companya i ella farà les últimes visites guiades al museu. A ella les hores extra li aniran bé, així que tothom hi surt guanyant. Ho has pogut encaixar tot i et reafirmes en l’opinió que ha valgut la pena embrancar-se en aquesta aventura. Potser serà la porta que et permetrà dedicar-te exclusivament al que realment t’agrada. I guanyar-te la vida, és clar.

Opció A: Vitrines i més vitrines, una successió de peces idèntiques les unes amb les altres i meticulosament col·locades seguint al mil·límetre una transparent línia recta. Cartel·les amb lletra microscòpica, les mans a les butxaques i silenci, molt silenci. Opció B: Menys vitrines i més escenografies i audiovisuals, peces i objectes per tocar i experimentar amb els cinc sentits, textos que relaten històries, diàleg entre el museu i l’espectador, espais per seure i descansar i àrees infantils dins les exposicions.

  
 En el marc del Programa de Formació que s’impulsa des del CERC (Centre d’Estudis i Recursos Culturals de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona)aquest mes, va tenir lloc a l'Espai Clauste una sessió per reflexionar sobre la nostra vinculació amb el món digital, impartida per una de les veus més rellevants d'aquest àmbit, Íngrid Guardiola; professora, programadora audiovisual, directora, comissària i assagista, a més de doctora en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i professora associada de la universitat de Girona. També ha exercit la docència en diverses universitats catalanes. El 2018 va publicar el seu celebrat assaig L'ull i la navalla (Arcàdia), pel qual va rebre el premi Serra d'Or. El seu últim treball és Fils. Cartes sobre el confinament, la vigilància i l'anormalitat (Arcàdia), escrit conjuntament amb Marta Segarra.
 

  
  
L’informe del CoNCA sobre l’estat de la cultura i de les arts 2019 desplaça el focus: ja no es tracta només de mesurar activitat o recursos, sinó de reconèixer la cultura com un dret de la ciutadania. Aquest gir posa en evidència una tensió persistent entre el discurs i la realitat del sistema cultural.