Blogs

  
La cultura digital no només amplia l’accés als continguts, sinó que desplaça el lloc mateix des d’on s’ha pensat històricament la política cultural. Si durant dècades el focus s’ha situat en els equipaments i la seva capacitat d’atraure públics, avui l’expansió dels usos en línia obliga a preguntar-se si aquesta centralitat encara és operativa. Què vol dir “accés a la cultura” en un context on la participació es produeix també fora dels espais institucionals, mediada per plataformes, algoritmes i lògiques econòmiques que no responen a l’interès públic?

El passat 27 d’octubre de 2017, el Senat va autoritzar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució demanada pel govern espanyol d’acord el restabliment de l’ordre institucional a Catalunya a conseqüència de la celebració del referèndum de l ‘1 octubre i la declaració d’independència. Les mesures que es proposaven eren el retorn a la legalitat, la restauració de la normalitat i la convivència, la recuperació econòmica i la celebració d’unes eleccions autonòmiques.
​

Una història crítica de les arts de carrer a Catalunya que revela tensions entre creativitat, espai públic i política cultural
  

Aida Pallarès i Manuel Pérez publiquen amb Raig Verd El carrer és nostre, un llibre que parteix d’una idea central: les arts de carrer neixen per ser representades a l’espai públic i, per tant, constitueixen una acció sociopolítica directa orientada a connectar amb persones que no freqüenten els circuits escènics convencionals.

  
La participació cultural acostuma a ser presentada com un bé en si mateix. Les dades, però, obliguen a fer una lectura menys celebratòria i més estructural: qui participa, en quines condicions i amb quins efectes reals sobre el benestar? Aquest dossier posa xifres a una intuïció coneguda però poc assumida en la pràctica de les polítiques culturals: la cultura contribueix al benestar, però no ho fa de manera igualitària.