Blogs

  
L’article de Malcolm Miles qüestiona un dels consensos més estesos de les darreres dècades: la idea que la cultura pot actuar com a motor de regeneració urbana amb efectes positius generalitzats. El text no nega que les estratègies culturals hagin transformat moltes ciutats postindustrials, però en desplaça el centre de gravetat. El que es presenta com a renovació cívica sovint respon, en realitat, a lògiques econòmiques i comercials que utilitzen la cultura com a recurs simbòlic per revaloritzar espais i atraure inversió.
  

  
Un informe d’Antonios Vlassis analitza el paper de l’excepció cultural en les negociacions del Partenariat Transpacífic i els equilibris de poder entre els diferents actors implicats.
  

  
Un breu gag resumeix amb ironia una situació habitual: quan algú extern vol entendre com es construeix una exposició, la resposta sembla gairebé inexplicable.
  

  
L’informe España: La cultura en tiempos de crisis d’Enrique Bustamante no descriu només una caiguda conjuntural, sinó un procés de desestructuració profunda del sistema cultural espanyol. El punt de partida és empíric i contundent: les polítiques públiques culturals pateixen un deteriorament generalitzat en tots els nivells institucionals, des de l’Estat fins als municipis, amb una reducció sostinguda de recursos, instruments i capacitat d’acció. Aquest retrocés no s’explica únicament per la crisi econòmica iniciada el 2008. El text insisteix que el que està en joc és un canvi de model, on la cultura deixa de ser concebuda com a dret i passa a ser subordinada a lògiques de mercat.