Centres cívics: ordenar el que ja existeix per donar-li sentit polític

El Pla estratègic dels centres cívics de Vic no parteix d’un buit. Parteix d’una realitat acumulada: una xarxa d’equipaments que s’ha construït de manera progressiva, sovint a partir d’espais preexistents i dinàmiques veïnals, i que arriba a un punt en què cal redefinir el seu paper dins la política cultural de la ciutat . El document no és tant una proposta d’expansió com un exercici d’ordenació.
  

El punt de partida és significatiu. Els centres cívics no neixen d’una planificació estratègica inicial, sinó de la incorporació d’espais que ja funcionaven com a serveis de proximitat. Aquesta genealogia explica bona part de les seves fortaleses, arrelament territorial, relació amb el teixit associatiu i també de les seves limitacions, heterogeneïtat, manca de coherència global.

El Pla s’inscriu dins d’un marc més ampli, especialment el Pla d’Acció Cultural 2018-2025 [2] (2018), que ja detectava la necessitat de millorar la coordinació dels equipaments i reforçar el lideratge municipal en matèria cultural . Els centres cívics apareixen així com una peça clau d’aquesta reorganització.

Des d’un punt de vista conceptual, el document situa els centres cívics dins la categoria de centres culturals polivalents. Aquesta definició no és neutra. Implica reconèixer-los com a equipaments no especialitzats, capaços d’acollir activitats culturals, educatives, socials i comunitàries. La seva força és, precisament, aquesta capacitat de situar-se en la intersecció de diverses polítiques públiques.

Aquesta polivalència es concreta en una idea central: la proximitat. Els centres cívics són concebuts com a infraestructures culturals descentralitzades, orientades a facilitar l’accés i la participació en la vida cultural als barris. No són només espais de programació, sinó espais de relació amb comunitats.

El document insisteix també en la necessitat de revisar la relació amb els usuaris. Més que parlar de públics, proposa pensar en termes de comunitats, amb dinàmiques de participació que inclouen des de l’assistència fins a la cocreació o la presa de decisions. Aquesta mirada desplaça el centre cívic d’un model de consum cultural a un model de producció compartida.

La diagnosi incorpora tres perspectives que estructuren el conjunt: la sociodemogràfica i territorial, les polítiques municipals existents i el model de gestió i programació. Aquesta triple mirada permet situar els centres cívics en relació amb la ciutat real, amb les seves desigualtats i transformacions.

En aquest sentit, el context de Vic és rellevant. El creixement demogràfic sostingut i la diversitat d’orígens de la població introdueixen reptes específics en termes de cohesió i accés cultural. La distribució desigual de la població als barris reforça la necessitat d’una política de proximitat amb capacitat d’adaptació territorial.

El Pla no es limita a descriure. A la segona part defineix eixos estratègics que apunten a quatre dimensions: la ciutat, la dinàmica cultural, la gestió i la governança participativa. Aquesta estructura mostra que el repte no és només programar millor, sinó redefinir el lloc dels centres cívics dins l’ecosistema cultural i institucional.

Llegit en conjunt, el document planteja una qüestió de fons. Si els centres cívics són espais de proximitat, polivalents i comunitaris, la seva funció no es pot reduir a ser contenidors d’activitat. Són, potencialment, infraestructures de cohesió i participació. La pregunta que queda oberta és si la política cultural està disposada a assumir aquesta funció en tota la seva complexitat.
  

Ajuntament de Vic , Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) i Trànsit Projectes 

Pla estratègic dels Centres Cívics de Vic [3] (2020)