Patrimoni en crisi: diagnòstic o moment decisiu?

  
Un número de la revista PH que qüestiona els consensos del sector i planteja si la crisi pot ser una oportunitat per redefinir el sentit del patrimoni
  

Parlar de patrimoni cultural en crisi no és nou. El que resulta més interessant és com es formula aquesta crisi i què en fem. El número de la revista PH dedicat a aquesta qüestió no es limita a descriure dificultats. Obre un debat més profund sobre els fonaments mateixos de les polítiques patrimonials.

La crisi econòmica hi apareix com a context, encara que no com a única explicació. El que es posa en qüestió és un model de gestió que havia tendit a créixer de manera sostinguda, sovint vinculat al turisme, a la inversió pública i a una certa expansió institucional del patrimoni. Quan aquest marc es debilita, emergeixen tensions que fins aleshores quedaven més ocultes.

El debat recull mirades diverses. Professionals, investigadors i gestors coincideixen a assenyalar la necessitat de revisar prioritats. Què cal conservar i amb quins criteris. Com es legitimen les decisions. Quin paper tenen les comunitats en la definició del patrimoni. Aquestes preguntes desplacen el focus des de la gestió tècnica cap a la dimensió política i social del patrimoni.

Hi ha un fil que travessa moltes aportacions. El patrimoni no pot sostenir-se només des de la lògica de l’acumulació i la conservació. Necessita reconnectar amb la societat que li dona sentit. En aquest punt, el debat s’apropa a altres discussions contemporànies sobre participació, governança i valor públic.

Ara bé, la crisi no garanteix cap transformació per si sola. També pot derivar en retallades, en pèrdua de capacitat institucional o en una gestió més reactiva que estratègica. El risc és que el discurs de la crisi serveixi per justificar una retirada, més que per impulsar un canvi.

Hi ha, per tant, una ambivalència clara. La crisi posa en evidència els límits del model anterior. Alhora, obliga a prendre decisions que defineixen el futur del patrimoni. Per als municipis, aquest debat és especialment rellevant. És en l’escala local on aquestes tensions es concreten: en la gestió d’un jaciment, en la rehabilitació d’un edifici o en la relació amb les comunitats que hi donen vida.
  

Idea central 

La crisi del patrimoni cultural no és només econòmica, és una oportunitat per repensar els seus criteris, la seva governança i la seva relació amb la societat.

Accés

HTML   Revista PH, N. 84 (octubre 2013) [2]