De la prova a la consolidació: què ens diu Vilanova sobre mesurar la cultura

  
Si Torelló servia per provar una metodologia, Vilanova i la Geltrú permet veure què passa quan aquesta es consolida i es fa créixer. L’avaluació deixa de ser un exercici puntual i es converteix en una eina per entendre millor el paper estructural de la cultura en la vida municipal
  

El punt de partida és clar i incòmode alhora. La cultura continua ocupant un lloc secundari en les prioritats públiques, en part perquè costa explicar-ne el valor amb rigor. L’article situa aquí la necessitat d’avaluar millor: no per acumular dades, sinó per reconnectar la cultura amb la vida quotidiana i fer-ne visible la rellevància.

Aquest marc dona sentit a la metodologia [2] impulsada pel CERC i Eurecat. Fins fa poc, els estudis d’impacte es concentraven en l’economia. El gir consisteix a incorporar altres dimensions: cultural, social, ambiental, de salut i de governança. No és només sumar variables. És canviar què entenem per impacte cultural. 

El cas de Vilanova i la Geltrú s’ha de llegir en continuïtat amb Torelló [3]. Si aquell era una prova pilot, aquest és un segon cas que permet contrastar i reforçar el model. Això introdueix un desplaçament important. La metodologia deixa de ser una hipòtesi plausible i passa a ser una eina replicable en contextos diversos. 

Quan entrem en els resultats, emergeix amb força el pes de la participació. El Carnaval és, sobretot, un esdeveniment de base local: el 85% dels participants són residents del municipi. Aquesta dada no és només descriptiva. Apunta a una idea de fons: el valor cultural es construeix des de dins, amb una implicació intensa de la ciutadania. 

Aquesta centralitat de la comunitat es reflecteix també en la governança. L’organització recau en gran part en entitats i teixit associatiu, amb un lideratge ciutadà clar. Alhora, apareixen tensions que matisen el relat. Per exemple, el desequilibri de gènere en els espais de decisió o el debat entre tradició i inclusió, especialment en relació amb col·lectius LGTBIQ+. 

L’impacte econòmic continua present, però deixa de ser l’únic relat. El factor multiplicador és elevat, amb més d’11 euros generats per cada euro de despesa pública. Aquesta dada reforça la importància de la cultura en termes econòmics, però el text no s’hi queda. La combina amb altres dimensions per evitar una lectura reductora. 

També es fan visibles els costos. L’augment de residus o els comportaments de risc associats a la festa introdueixen una mirada menys celebratòria. Aquesta incorporació no és accessòria. Forma part del mateix marc metodològic, que entén l’impacte com una realitat ambivalent. 

El tancament de l’estudi apunta cap al futur. No es limita a descriure, sinó que proposa ajustos: ampliar la participació a col·lectius menys presents, revisar dinàmiques de governança, incorporar noves mirades sobre la diversitat i reduir impactes ambientals i de salut. L’avaluació, així, es connecta directament amb la presa de decisions. 

El que queda, en el fons, és una idea exigent. Mesurar la cultura no és només quantificar-la. És decidir quins aspectes considerem rellevants i assumir que aquesta decisió té conseqüències en la manera com la governem.

El cas de Vilanova no aporta una recepta, però sí una seqüència clara de maduració.

Podem aprendre que passar d’una prova pilot a una aplicació consolidada implica reforçar la coherència del model i assumir-ne els límits. La mirada multidimensional no simplifica la realitat, la fa més exigent.

També mostra que la participació no és només un indicador, és una condició estructural del valor cultural. Quan la ciutadania lidera, l’impacte canvia de naturalesa.

Finalment, introdueix un criteri que sovint costa sostenir. Incorporar tensions i impactes negatius no debilita la política cultural. La fa més precisa, més honesta i, sobretot, més útil.
  
  

Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Centre d'Estudis i Recursos Culturals. (2022). Estudi d’impacte del Carnaval de Vilanova i la Geltrú [4]. Diputació de Barcelona.