“En comunicació cultural, ara prima molt més la qualitat que la quantitat”. Entrevista a Pilar Delgado

 
El curs "La importància de la comunicació cultural", el qual ha tingut lloc al Centre d’Estudis i Recursos Culturals el 29 de setembre d’enguany, ha estat el primer de tipus presencial que hem fet després de la pandèmia. Hem entrevistat Pilar Delgado, directora de comunicació de la Casa Vicens Gaudí de Barcelona i docent del curs, perquè ens expliqui com veu la comunicació cultural en aquests moments de canvis incessants.

CERC: Quins elements creus que són clau per a una comunicació eficaç de la programació cultural dels municipis?

Pilar Delgado: Per a mi serien dos: el què i el com. Què comuniquem i quin interès suscita allò que comuniquem, i si encaixa amb el que els ciutadans demanen. I d’altra banda, hi ha el com, és a dir allò que comuniquem, com ho fem i si ho fem pels canals que llegeix o veu la gent. S’ha de tenir clar quin tipus de contingut estem oferint.

 

Les redaccions dels mitjans estan saturades cada dia amb desenes de propostes. Com es pot singularitzar la nostra comunicació de manera que cridi l’atenció dels professionals?

Això és molt complicat, perquè la premsa és un canal que necessita molt recorregut per veure resultats. Jo recomanaria tenir una comunicació fluïda amb els mitjans, quedar amb ells i explicar-los la proposta de valor. Que sigui una relació d’una nota de premsa al mes, una píndola, però amb coses noticiables, úniques. Que no es tracti d’una simple agenda sinó d’alguna cosa única, noticiable, diferent, de manera que els mitjans vegin que mereix un espai al diari o a la televisió. Les notes de premsa quan s’envien haurien de ser de tallar i publicar, redactades en tercera persona, per tal que els mitjans vegin que hi ha poca feina i que ho poden publicar de seguida, tal qual. Les fotos han d’anar annexes al correu, mai inserides en el text. I després hem de creuar els dits, tenir sort i que els mitjans considerin que tot plegat és noticiable. Tots nosaltres pensem, des de la nostra institució, que el que fem és molt important i noticiable, ja que hi posem molta feina, però els mitjans han de tenir un filtre perquè reben moltes notícies cada dia.

Creus que és important el tracte personal amb els periodistes?

Això és complex, perquè necessites una persona que estigui en contacte amb els periodistes, cada dia. Però sí que facilita molt les coses el fet de tenir contacte directe, perquè s’estableix una confiança. També hem de ser realistes, en el sentit que si envio dotze notes a l’any sé que unes tindran més repercussió que les altres, i no per això t’has d’enfadar amb el periodista perquè no t’ha publicat la nota de premsa. L’última paraula sempre la tindrà el periodista.

Els ciutadans també estan saturats d’informació. Cal anar cap a una informació cada cop més selectiva i personalitzada?

Estem saturats, és veritat. Però tampoc crec que haguem de fer una comunicació molt tancada, en el sentit de pensar que si fem una obra de teatre només interessarà a les persones aficionades al teatre, ja que potser interessarà també a les persones que els agrada l’art o que tenen una altra afició. Fer una comunicació molt segmentada fa que arribis a molt poc públic. Les persones tenim gustos múltiples, ens agrada anar al teatre, a exposicions, al cinema o també veure esport. No té sentit tancar-te en la comunicació. Sí que és cert que les institucions, a l’hora de comunicar, haurien de trobar un equilibri per tal que les comunicacions que fan interessin més o menys a totes les persones. Trobar aquest equilibri és el gran repte. I també les persones que fan les activitats volen que tot sigui publicat, però la persona de comunicació ha de fer un filtre perquè no s’ajunti amb altres coses. I triar què té més pes i més importància. 

Com es poden gestionar de manera efectiva les xarxes socials, perquè ofereixin informació qualitativa de debò i no contribueixin al soroll general?

Una mica és el que deia abans. Les persones que fan les activitats i les programacions pensen que el que fan és el més important i el que ha de tenir més protagonisme. Però hem d’evitar molt el fet de publicar per publicar. Ara prima molt més la qualitat per sobre de la quantitat. Si has d’anunciar cinc coses potser et serveix més un reel, que englobi totes aquestes activitats, que no pas cinc posts, perquè llavors es crea soroll i la gent pensa que l’estàs bombardejant. Hem de pensar molt bé en el llenguatge de les xarxes socials i adaptar-nos-hi, no publicar com fèiem abans. Les xarxes han canviat, requereixen un altre tipus de llenguatge i de contingut. I adaptar-nos-hi és el repte. 
 

 
 
 
  
Font: Unsplash

Consideres que el fet de ser una institució pública penalitza a les xarxes?

Una mica sí. Les institucions poden semblar avorrides, de vegades. Però hem de veure com comuniquem les coses. La història penalitza si s’ha comunicat de manera avorrida, dient només: “avui hem fet això”. Les persones que tenen molta influència, molt engagement, és perquè han fet una relació one to one, amb la seva comunitat. Això no ho pot fer una institució. S’ha establert una confiança, una credibilitat, aquesta humanitat que les marques i les institucions no tenen tan guanyada.

I l’haurien de guanyar...

Sí, s’ha de guanyar. I és complicat. Perquè, quina persona es posa al front representant una institució?. Els influencers ho tenen més fàcil perquè són una marca pròpia, són ells mateixos i han decidit viure de les xarxes socials. Les institucions, en canvi, utilitzen les xarxes per compartir, per informar, per difondre. La humanització en qualsevol cas és important, feta de manera concreta, a través d’històrics... S’ha de trencar aquesta barrera, aquesta por que tenen els organismes al voltant de com els veuen i com sortirem. 

Ets directora de comunicació de la Casa Vicens de Barcelona, una obra fonamental d’Antoni Gaudí. Parla’ns una mica, per acabar, d’aquesta experiència professional teva. 

És la primera casa que va fer Antoni Gaudí, entre 1883 i 1885 i fa gairebé cinc anys que està oberta al públic, des del 2017. És una joia amagada a la vila de Gràcia. Som un equip molt petit i això suposa molta feina. Un dia pot començar amb xarxes socials, notes de premsa, actualitzar el web, fer una audioguia, confeccionar dissenys... També tinc al càrrec la conceptualització de productes, fer les fotos, publicar-les. Tinc la sort de no tenir gaires intermediaris. Des de que creo la idea i la imatge i la publico, la comparteixo i la difonc, tinc un camí molt més àgil que si tingués més persones al voltant. Ara bé, això comporta molta feina. Sí que és veritat que m’agrada molt la feina, perquè fusiona les meves dues passions: Gaudí i la comunicació. Per mi és molt agradable treballar a la primera casa de Gaudí.

____________________________________________________________________