Assemblearisme i art: entre l’horitzontalitat i la fragilitat del sistema cultural

  
L’article Assemblearisme i art, de Ramon Parramon i Montserrat Moliner, aborda una qüestió central en el camp cultural contemporani: fins a quin punt les formes d’organització col·lectiva poden incidir realment en la configuració de les polítiques culturals i en les condicions de treball del sector. El text se situa en un moment marcat per la crisi econòmica i per la reconfiguració de l’acció pública, i proposa l’assemblearisme no només com una forma d’organització, sinó com una pràctica política que intenta disputar el model dominant de governança cultural.
  

L’assemblea apareix, en aquest context, com a ideal democràtic i com a instrument operatiu. D’una banda, es defensa com a espai d’horitzontalitat, pluralitat i corresponsabilitat en la presa de decisions col·lectives. De l’altra, el mateix text en subratlla els límits: la lentitud dels processos, la dificultat d’articular participacions sostingudes, la tendència a la delegació en lideratges informals o el risc que esdevingui una escenificació democràtica sense capacitat real d’incidència.

Aquesta ambivalència es fa especialment visible en el context de les arts visuals, un camp estructuralment marcat per l’individualisme, la competència i la precarietat. El text descriu un ecosistema poc articulat socialment, altament dependent dels ajuts públics i amb dificultats per construir una veu col·lectiva sostinguda. En aquest marc, l’assemblearisme es presenta com un intent de generar articulació política i de construir identitat col·lectiva dins d’un sector fragmentat.

Una de les aportacions més rellevants de l’article és la formulació del paradigma DDP (desorientació, desconnexió i precarietat) per descriure l’estat de les polítiques culturals contemporànies. Aquest marc conceptual permet entendre per què les pràctiques assembleàries emergeixen amb força en determinats moments: no tant per una opció ideològica abstracta, sinó com a resposta a un sistema que no ofereix ni estratègia, ni reconeixement, ni estabilitat.

El text també reconstrueix el paper de les organitzacions i plataformes assembleàries en el context català, especialment a partir de la crisi del 2010. Aquestes formes d’autoorganització han actuat com a mecanismes de pressió, denúncia i interlocució amb les administracions, tot i que amb resultats desiguals. Han contribuït a generar discurs crític, a articular demandes i a connectar la cultura amb altres lluites socials, però no han aconseguit consolidar canvis estructurals en les polítiques culturals ni revertir la tendència a la precarització del sector.

En el pla més operatiu, l’article insisteix en una tensió que travessa tota experiència assembleària: la distància entre el principi democràtic i la seva pràctica real. La participació efectiva requereix temps, dedicació i capital relacional, elements que no estan distribuïts de manera homogènia. Això condiciona la capacitat real de les assemblees per representar el conjunt del sector i limita la seva eficàcia com a eina de decisió.

El text no idealitza l’assemblearisme, però tampoc el descarta. El situa com una pràctica necessària en un context de debilitament de les institucions públiques i de fragmentació del camp cultural. El seu valor no rau tant en la seva eficàcia immediata com en la seva capacitat de generar espais de deliberació, de construir consciència col·lectiva i de mantenir oberta la possibilitat d’incidir en les polítiques culturals des de baix.
  
  

Referència

Parramon, R., i Moliner, M. (2018). Assemblearisme i art [2]. A Estat de la cultura i de les arts. Informe 2018 (pp. 85-93). Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA).