La universitat no pot continuar separant el que el món ja ha barrejat

  
Durant dècades, la universitat ha organitzat el coneixement separant humanitats i ciències. Avui, aquesta divisió és cada cop menys operativa. La qüestió no és si cal connectar-les, sinó què implica fer-ho.
  

La universitat ha estat tradicionalment un espai de classificació del coneixement. Ciències, humanitats, disciplines, departaments. Aquesta organització ha permès aprofundir en àmbits concrets i generar especialització. També ha generat una separació que avui mostra els seus límits.

El document, Creative arts and research-intensive universities, que recull aquest article planteja una proposta clara: entendre la universitat com una institució cultural que integra humanitats, ciències, agents culturals locals i indústries creatives en un mateix sistema de relacions. No com a àmbits paral·lels, sinó com a parts d’un mateix ecosistema.

Aquest desplaçament no és només organitzatiu. És epistemològic. Els autors parteixen d’una idea potent: els processos creatius científics i artístics comparteixen una mateixa estructura basada en la incertesa, el risc, la invenció o la innovació. La diferència no és de naturalesa, sinó de llenguatge i de reconeixement institucional.

Això qüestiona la base de la separació. Si els processos són similars, per què els sistemes educatius i universitaris els continuen segregant? La resposta no és tècnica. És històrica. Respon a una manera de classificar el coneixement que avui ja no s’ajusta a la complexitat dels problemes contemporanis.

Aquí és on el text obre una línia de fons.

Els reptes actuals: canvi climàtic, desigualtats socials, transformacions digitals, no poden ser abordats des d’una sola disciplina. Requereixen mirades combinades, capacitat d’interpretació i formes de coneixement que no encaixen en compartiments estancs.  En aquest context, la universitat no pot limitar-se a produir coneixement especialitzat. Ha de ser capaç de connectar-lo, traduir-lo i situar-lo en relació amb la societat.

Això implica un canvi de funció.

El model que es proposa situa la universitat com a node dins d’una xarxa més àmplia, on intervenen agents culturals locals, institucions i sectors creatius. No com un espai tancat, sinó com una infraestructura de connexió.

Des de la política cultural, aquest desplaçament és especialment rellevant.

Si la universitat es reconeix com a institució cultural, deixa de ser només un actor educatiu o científic. Esdevé part activa de l’ecosistema cultural local. Pot intervenir en la creació, en la mediació i en la producció de sentit.

En l’àmbit municipal, això obre una possibilitat encara poc explotada.

La relació entre ajuntaments i universitats acostuma a passar per projectes puntuals o convenis específics. El repte és un altre: integrar la universitat en la política cultural local com a actor estructural. No només com a proveïdor de coneixement, sinó com a part del sistema cultural. El risc és mantenir la divisió.

Continuar pensant que la cultura, la ciència i l’educació són àmbits separats limita la capacitat d’intervenció pública. Fragmenta els instruments i dificulta la construcció de respostes complexes. Per això, la proposta d’integrar humanitats i ciències no és només acadèmica. És una manera de repensar com produïm coneixement i com el connectem amb la societat.

Perquè el problema no és que les disciplines estiguin separades.

És que la realitat ja no ho està.
  

Model sobre un possible pla estratègic de la política cultural universitària

  
PDF Creative arts and research-intensive universities: A crucial partnership [2]