Cultura intel·ligent o cultura governada: el que realment planteja l’Anuari AC/E 2017

  
L’Anuari AC/E de cultura digital 2017 descriu un ecosistema cultural travessat per tecnologies emergents. La qüestió de fons no és la novetat tecnològica, sinó el desplaçament de la cultura cap a entorns governats per dades, algoritmes i infraestructures digitals.

L’Anuari AC/E de cultura digital 2017 s’inscriu en una línia clara: ajudar el sector cultural a entendre com incorporar la dimensió digital en la seva pràctica. El seu punt de partida és explícit: la cultura ja no es pot pensar fora d’Internet ni de les tecnologies digitals que configuren la societat contemporània. No és una tendència emergent, és una condició estructural.

La primera part del document funciona com una actualització de tendències. Conceptes com la curació de continguts en un context de sobreinformació, la intel·ligència artificial, el big data o l’Internet de les coses apareixen no com a tecnologies específiques, sinó com a marcs que reorganitzen la producció i la circulació cultural. La cultura es mou en un entorn on la mediació tecnològica no és un canal, sinó una infraestructura.

Aquesta transformació té una conseqüència directa: la cultura esdevé “intel·ligent” en el sentit que és capaç de recollir, analitzar i respondre a dades en temps real. Ara bé, aquesta intel·ligència no és neutra. Està vinculada a sistemes tecnològics que determinen què es veu, què es recomana i com circulen els continguts. El debat no és només tècnic, és polític.

El mateix Anuari ho exemplifica en els àmbits que analitza: des de la música digital fins al disseny de videojocs com a eina de difusió cultural, passant per la intersecció entre art i neurociència o les narratives digitals. Tot apunta a una mateixa direcció: la cultura ja no es produeix ni es distribueix en els mateixos termes.

El FOCUS de l’edició és especialment revelador. Centrat en l’ús de tecnologies digitals per a la conservació, anàlisi i difusió del patrimoni cultural, mostra un camp en plena transformació. Realitat virtual, impressió 3D, sensors, recreacions digitals o sistemes de dades estan redefinint no només com es conserva el patrimoni, sinó com s’interpreta i es presenta. El patrimoni deixa de ser un objecte per convertir-se en una experiència mediada.

Aquest desplaçament no és menor. Implica un canvi en les metodologies, en els formats i en la relació amb els públics. El patrimoni es fa més accessible, més interactiu, més immersiu. També esdevé més dependent de tecnologies complexes i de les infraestructures que les sostenen.

Des de la política cultural, l’Anuari ofereix una lectura útil però també limitada. Identifica tendències, recull bones pràctiques i orienta els professionals. Alhora, tendeix a presentar la digitalització com un procés que cal adoptar, més que com un espai que cal governar.

Aquí apareix la qüestió central. Si la cultura es produeix i circula en entorns digitals, la política cultural no pot limitar-se a incorporar eines. Ha de decidir com es posiciona davant d’aquestes infraestructures: quines dependències assumeix, quins marges de decisió conserva i quins valors vol sostenir.

Perquè el repte no és adaptar la cultura a la tecnologia. És entendre que la tecnologia està redefinint les condicions mateixes de la cultura. I aquesta redefinició no és només una oportunitat. És també un desplaçament de poder que sovint passa desapercebut.
  

Neurociència aplicada a l'avaluació de les exposicions als museus
  

Podeu consultar-ne el contingut íntegre aquí:

Acción Cultural Española. (2017). Anuario AC/E de cultura digital 2017 [2]  accioncultural.es [3]