Governar L’Atlàntida: model de gestió i funció pública en disputa

  
El debat sobre el model de gestió de L’Atlàntida de Vic s’ha situat, en els darrers anys, en un lloc central de la política cultural municipal. Els dos informes elaborats el 2016, en el marc de la possible remunicipalització de l’equipament, permeten ordenar aquest debat i, alhora, evidenciar-ne els límits. No es tracta només de comparar fórmules de gestió, sinó d’interrogar la relació entre titularitat pública, funció cultural i capacitat de govern.
  

L’informe encarregat per l’Ajuntament a Bissap parteix d’una aproximació analítica i comparativa. L’objectiu és clar: contraposar el model actual —basat en una concessió mitjançant contracte de gestió interessada amb una fundació— amb l’opció d’una gestió directa municipal. El document recorre a una anàlisi jurídica, econòmica i organitzativa per identificar avantatges i inconvenients de cada model, situant la decisió en termes d’eficiència, sostenibilitat i viabilitat operativa.

En paral·lel, l’informe sobre les possibilitats i costos de la remunicipalització introdueix un desplaçament significatiu. Sense abandonar la dimensió econòmica i legal, el text situa el centre del problema en la governança. La municipalització no es planteja com una solució automàtica, sinó com una opció que cal valorar en relació amb la transparència, la participació, la qualitat del servei i la funció pública de l’equipament.

La lectura conjunta dels dos documents permet identificar una tensió que va més enllà del cas concret. D’una banda, el model adoptat a L’Atlàntida respon a una voluntat de flexibilitat i d’autonomia en la gestió, així com a la continuïtat d’un projecte cultural que integra programació artística, formació i acció territorial. De l’altra, aquest mateix model genera interrogants sobre el control públic, la capacitat de direcció política i la relació amb els diferents agents culturals de la ciutat.

El cas de Vic posa en relleu una qüestió recurrent en les polítiques culturals locals: la dificultat d’articular equipaments de gran escala dins d’un marc de governança clar. L’Atlàntida no és només un espai de programació, sinó un projecte amb vocació comarcal i nacional que concentra recursos, expectatives i tensions. En aquest context, la discussió sobre la gestió no pot limitar-se a la forma jurídica, sinó que ha d’abordar els mecanismes de decisió, els instruments de control i la definició dels objectius públics.

Els informes coincideixen a assenyalar que el model actual presenta elements positius, però també zones de fricció. La continuïtat del projecte i la capacitat de generar programació de qualitat conviuen amb percepcions de manca de transparència o de distància respecte a l’estructura municipal. Aquestes tensions no són exclusives de L’Atlàntida, sinó que responen a un escenari més ampli en què les administracions locals han optat, sovint, per fórmules híbrides de gestió.

En aquest sentit, el debat sobre la remunicipalització es pot llegir com un símptoma. No només d’un desacord sobre el model concret, sinó d’una necessitat de redefinir el paper de l’administració en la governança cultural. La qüestió no és únicament qui gestiona, sinó com es prenen les decisions, amb quins criteris i amb quina orientació pública.

Així, els dos informes no tanquen el debat, però sí que en delimiten el camp. Fan visible que qualsevol decisió sobre el model de gestió haurà d’anar acompanyada d’una reflexió més àmplia sobre la funció dels equipaments culturals municipals i sobre els instruments disponibles per garantir-ne el valor públic.
  

Colomer, J.  L'Atlàntida Informe sobre el model de gestió [2] ; Informe (annex) [3] i Resum Informe [4]

Madico, F. Informe sobre les possibilitats i costos de la remunicipalització del Teatre Atlàntida [5] ;  Informe (annex) [6] i Resum Informe [7]