Els públics com a subjectes de la política cultural

  
El desenvolupament de públics és una de les qüestions centrals de les polítiques i de les organitzacions culturals. El debat parteix d’una constatació: les polítiques culturals concentren bona part dels esforços en la creació d’oferta, tot assumint que aquesta generarà automàticament una demanda. L’Observatorio Vasco de la Cultura qüestiona aquesta premissa i proposa desplaçar l’atenció cap a les persones, les barreres que condicionen la seva participació i les relacions que estableixen amb la cultura.
  

L’Estudio sobre públicos recorre les principals aportacions de les ciències socials, les polítiques culturals i la gestió cultural per construir un marc conceptual sobre el desenvolupament de públics. El punt de partida és especialment significatiu: el públic no hauria de ser entès només com el destinatari d’una política, sinó com el subjecte de la vida cultural. Aquesta perspectiva connecta el desenvolupament de públics amb el dret d’accés i participació en la vida cultural i, alhora, amb una concepció de la cultura com a valor públic i bé comú.

A partir d’aquí, l’estudi proposa substituir la idea d’«el públic» per la de «públics». No es tracta d’una qüestió terminològica. Les persones mantenen relacions diferents amb les pràctiques culturals i aquestes relacions depenen de factors perceptius, pràctics i experiencials. Les enquestes aporten informació rellevant sobre hàbits i pràctiques, però no expliquen prou bé com ni per què les persones participen, deixen de participar o modifiquen les seves pràctiques culturals. El document reclama, per això, combinar informació quantitativa amb eines capaces d’aprofundir en les motivacions, les barreres i les trajectòries dels públics.
  

▌El model de desenvolupament de públics diferencia tres situacions i associa a cadascuna una estratègia d’intervenció específica.
  

El model que proposa diferencia tres situacions: el públic desinteressat, el públic interessat que no participa i el públic actual. A cadascuna li correspon una estratègia específica. La diversificació busca modificar percepcions i actituds; l’ampliació intenta reduir barreres pràctiques com el preu, el temps o la distància; la profundització treballa sobre l’experiència i el sentiment de pertinença del públic que ja participa. La distinció és útil perquè evita tractar tots els no públics com si tinguessin les mateixes raons per no participar.

La principal aportació de l’estudi es troba, probablement, en aquest canvi de mirada. Desenvolupar públics no significa simplement aconseguir més assistència ni justificar els recursos destinats a equipaments i programes. Significa preguntar-se quines condicions permeten que més persones puguin accedir, participar i establir relacions significatives amb la cultura. El mateix document adverteix, tanmateix, que les estratègies de públics no poden convertir-se en una política d’adaptació de la cultura als gustos existents. Incidir sobre la demanda significa també transformar les condicions que la configuren.
  

Llegit avui, el text conserva una pregunta especialment pertinent per a les polítiques culturals: què sabem realment dels públics i què estem disposats a canviar a partir d’aquest coneixement? La resposta no passa només per millorar la comunicació o segmentar audiències. Obliga a revisar les barreres d’accés, les formes de mediació, les experiències que ofereixen les institucions i, en darrer terme, la mateixa relació entre oferta cultural, ciutadania i política pública. (n. de l'e., 2026)
  

Referència

Observatorio Vasco de la Cultura. (2016). Estudio sobre públicos: Análisis desde la teoría y la práctica. Servicio Central de Publicaciones del Gobierno Vasco. 

Text complet (pdf) [2]