Mesurar la cultura: límits estadístics i decisions polítiques

  
L’any 2015, la Comissió Europea impulsa un estudi de viabilitat amb un objectiu aparentment tècnic: millorar la recopilació i l’anàlisi de dades sobre els sectors culturals i creatius (ICC). El punt de partida és clar i, alhora, revelador: després de dues dècades d’esforços institucionals, Europa continua sense disposar d’un sistema estadístic capaç de captar de manera completa el valor econòmic i social de la cultura. Aquesta mancança no és menor. Condiciona la manera com es percep el sector, la seva prioritat en l’agenda pública i, en última instància, les decisions polítiques que s’hi projecten.
  

L’estudi identifica una tensió estructural. D’una banda, les estadístiques oficials, principalment Eurostat, ofereixen dades homologables i comparables. De l’altra, aquestes mateixes dades resulten insuficients per descriure un sector caracteritzat per la seva fragmentació, la presència massiva de microempreses, el pes dels actius intangibles i la rapidesa de les transformacions digitals. El resultat és una imatge parcial, sovint estreta, de la capacitat creativa europea i de la seva contribució real a l’economia i a la societat.

Aquesta limitació té conseqüències. Si la cultura no es pot mesurar amb prou precisió, esdevé més difícil vincular-la a processos d’innovació, ocupació o desenvolupament. L’estudi assenyala que aquesta manca d’evidència contribueix a una percepció política en què la inversió cultural no apareix com a prioritària. No és només un problema de dades. És un problema de reconeixement.

Per respondre a aquest buit, el document proposa ampliar el camp de visió incorporant fonts alternatives: registres administratius, associacions professionals, dades de consum digital o observatoris culturals. Aquestes fonts permetrien captar dinàmiques que les estadístiques oficials no registren, especialment en relació amb nous patrons de consum, participació cultural o circulació digital de continguts . Ara bé, aquesta obertura no resol el problema sense generar-ne de nous. Les dades alternatives presenten limitacions evidents en termes de qualitat, comparabilitat i cobertura territorial.

L’aposta de l’estudi no és substituir un sistema per un altre, sinó assumir una lògica híbrida. Les estadístiques oficials garanteixen estabilitat i rigor. Les fonts alternatives aporten capacitat d’adaptació i lectura del present. La qüestió passa a ser com articular-les.

En aquest sentit, el document formula tres escenaris d’acció que funcionen com una gradació de compromís institucional. El primer aposta per consolidar el treball d’Eurostat i assegurar la continuïtat d’un nucli mínim d’estadístiques culturals. El segon introdueix mecanismes de capacitació i coordinació per integrar dades alternatives, incloent una plataforma europea i espais de cooperació amb el sector. El tercer, més ambiciós, proposa la creació d’un observatori europeu dels sectors culturals i creatius, amb capacitat per desenvolupar noves metodologies, incloent l’explotació de big data, i millorar la comparabilitat de les dades.

Hi ha un desplaçament rellevant en aquesta proposta. La recopilació de dades deixa de ser un exercici exhaustiu per passar a estar orientada per prioritats polítiques. L’estudi ho explicita a partir de dos àmbits: la participació cultural i la diversitat cultural. Mesurar millor no és només acumular dades, sinó decidir què cal mesurar per poder actuar.

Aquesta és, en el fons, la qüestió que travessa tot el document. Les estadístiques culturals no són neutrals. Defineixen què compta, què queda fora i com es construeix el relat sobre la cultura. Millorar-les no és només una operació tècnica. És una condició per a la governança cultural.
  

KEA European Affairs | European Commission

Feasibility study on data collection and analysis in the cultural and creative sectors in the EU [2]