Joves i cultura: del consum digital a la participació real

  
Una jornada del CoNCA i Joventut presenta dades i debats que obliguen a repensar les polítiques culturals adreçades a les noves generacions.
  

La jornada Repensar la cultura. Com afavorir la participació cultural de les persones joves, organitzada pel CoNCA i la Direcció General de la Joventut, va servir per presentar l’informe La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015, elaborat per Antonio Ariño i Ramón Llopis Goig. L’objectiu no era només exposar dades sinó activar reflexió professional sobre com han de respondre les polítiques públiques a les transformacions dels hàbits juvenils.

Una de les conclusions més sòlides és l’impacte estructural de les tecnologies digitals. Per a la població de 14 a 30 anys, connectar-se a internet, escoltar música en línia, veure pel·lícules digitals o jugar a videojocs constitueix el nucli de pràctiques culturals. Aquest canvi no és només tecnològic. És organitzatiu i temporal. D’aquí la proposta conceptual de parlar de TICO, que subratlla la capacitat d’aquestes tecnologies per reorganitzar la vida quotidiana i les formes de sociabilitat.

“Cal anar més enllà de les TIC i parlar de TICO: tecnologies d’informació, comunicació i organització.”
— Antonio Ariño

Pel que fa a la definició de cultura, les diferències generacionals no són tan grans com sovint es pressuposa. Les persones joves comparteixen moltes categories amb els adults, tot i que incorporen una visió més expansiva que inclou identitats, costums, cultura popular o pràctiques vinculades a l’ecologia i la vida quotidiana.

L’evolució econòmica també condiciona la participació. Després de 2012, l’assistència a activitats amb cost elevat disminueix notablement. El factor explicatiu principal passa de ser la manca d’interès a ser el preu. En aquest context, internet es consolida com a via d’accés cultural gratuïta o de baix cost.

L’estudi reconeix una limitació significativa. No recull adequadament les pràctiques culturals de joves de classes socials més baixes ni la diversitat multicultural. Aquesta absència no és menor. Indica fins a quin punt les eines estadístiques poden reproduir biaixos institucionals i invisibilitzar formes culturals no normatives.

Les taules rodones de la jornada van reforçar aquesta lectura crítica. Diversos participants van denunciar que moltes iniciatives culturals nascudes de la societat queden fora del radar institucional i, per tant, fora del finançament. Alhora es va advertir que integrar-les sense alterar la lògica administrativa pot generar processos d’institucionalització que en desactivin el potencial transformador.

Entre les experiències destacades apareixen els laboratoris ciutadans, espais oberts de producció col·lectiva que afavoreixen experimentació, cooperació i aprenentatge mutu. El consens final apunta a una direcció clara. Les institucions haurien d’observar més els projectes que ja funcionen i actuar com a suport, no com a únic motor.

Idea central 

L’estudi conclou que la participació cultural juvenil depèn cada vegada més dels entorns digitals, de les desigualtats socials i de la capacitat institucional d’adaptar-se als seus hàbits reals.

Accés

PDF: La participació cultural de la joventut catalana 2001-2015 [2].