La ciutat com a terreny d’experimentació geoartística

El dossier Les géo-artistes : nouvelles dynamiques pour la fabrique urbaine, coordinat per Luc Gwiazdzinski i Lisa Pignot per a L’Observatoire, parteix d’una constatació: en els espais públics de les ciutats i els territoris en transformació emergeixen pràctiques que desborden les fronteres entre art, geografia i urbanisme. Artistes, arquitectes, geògrafs i col·lectius experimenten amb recorreguts, ocupacions temporals, intervencions efímeres i dispositius participatius que converteixen el territori en espai d’experiència i de producció de coneixement. El dossier proposa anomenar «geoartistes» aquests actors híbrids i es pregunta fins a quin punt les seves pràctiques poden transformar les maneres de pensar i fabricar la ciutat.

La introducció situa aquestes experiències en un espai intermedi entre creació artística i intervenció territorial. Fora dels marcs habituals de les institucions culturals i científiques apareixen col·lectius, pràctiques sensibles i formes d’actuació sovint fràgils o efímeres que produeixen altres imaginaris, representacions i procediments sobre la ciutat. El seu interès no resideix només en l’obra resultant, sinó en les maneres d’explorar, recórrer, ocupar i experimentar els llocs.
  

La geoartística desplaça l’art de la producció d’objectes cap a la producció de situacions, experiències i formes de relació amb el territori.
  

Un dels fils principals del dossier és la importància dels protocols i de l’experiència. Caminar, derivar, jugar, ocupar temporalment un espai o alterar-ne les regles es converteixen en instruments per revelar dimensions de la ciutat que l’urbanisme convencional difícilment percep. Les aportacions reunides recorren des del turisme experimental fins als itineraris metropolitans, la dansa en l’espai urbà o les ocupacions temporals. Aquestes pràctiques requereixen preparació i temps, i poden deixar traces en la memòria dels participants i dels territoris més enllà del seu caràcter eventual.

La dimensió política apareix quan aquestes experiències entren en contacte amb les polítiques públiques. Alguns governs locals comencen a incorporar-les com a instruments de desenvolupament social, participació ciutadana o transformació urbana. L’espai públic es presenta així com un lloc de negociació entre institucions, habitants i iniciatives autònomes. Les experiències del Collectif Etc, del PEROU o de les ocupacions temporals mostren també la dificultat d’encaixar aquestes pràctiques en les regulacions, els sistemes de finançament i les divisions administratives existents.

És precisament aquesta aproximació institucional la que obre la qüestió més crítica del dossier. A mesura que unes pràctiques sorgides als marges entren en l’urbanisme, l’animació urbana, el màrqueting territorial o els discursos sobre la ciutat creativa, apareix el risc que perdin part de la seva capacitat crítica. La introducció recull explícitament aquesta tensió entre experimentació i instrumentalització: allò que inicialment qüestionava les maneres establertes de produir ciutat pot acabar convertit en un recurs per gestionar-la o fer-la més atractiva.

El dossier deixa oberta, finalment, la naturalesa futura d’aquest camp. Els geoartistes poden retornar a les disciplines d’origen havent-les transformat, o poden consolidar un espai propi, un possible «art dels medis i dels territoris», en diàleg amb l’urbanisme i les ciències territorials. Thierry Paquot condensa aquesta aspiració amb la idea de topofília: un art capaç de revelar una altra ciutat i d’intensificar la relació de les persones amb els llocs.
  

Nota de l’editor (2026). Llegit avui, el dossier permet reconèixer l’arrel d’un conjunt de pràctiques que després s’han fet molt més presents en les polítiques urbanes i culturals: urbanisme temporal, activacions d’espais, laboratoris ciutadans o intervencions artístiques vinculades a processos territorials. La mateixa expansió reforça la pregunta crítica que el text ja formulava el 2016. La incorporació d’aquestes pràctiques a les polítiques públiques no garanteix per si mateixa una transformació de la manera de produir ciutat. El criteri decisiu és si conserven capacitat per modificar relacions, decisions i usos de l’espai, o si l’experimentació acaba reduïda a una metodologia d’activació urbana.
  

Referència 

Gwiazdzinski, L., i Pignot, L. (Coords.). (2016). Les géo-artistes : nouvelles dynamiques pour la fabrique urbaine. L’Observatoire, 48

Consultar el document complet [2]