L’educació artística i cultural com a indicador de la consideració social de la infància

  
En aquesta entrevista, el pedagog i investigador alemany Wolfgang Schneider defensa una idea central: la importància que una societat atorga a l’educació artística i cultural revela el lloc que concedeix als infants i als joves. Quan els nens són reconeguts com a subjectes actius, capaços de participar en la construcció de la vida social, també són reconeguts com a actors culturals i artístics.

Schneider recorda que la vinculació entre art i educació té una llarga trajectòria històrica. Inicialment, l’educació artística estava reservada a les elits i associada a la transmissió de valors culturals dominants. Els museus, la música clàssica o determinades formes d’alta cultura van funcionar durant molt de temps com a mecanismes de distinció social. Aquesta herència encara deixa rastres en moltes polítiques culturals contemporànies.

L’autor observa diferències importants entre països. Als estats nòrdics, les polítiques culturals i educatives han situat els infants al centre de l’acció pública. Suècia, Dinamarca i Noruega desenvolupen programes que garanteixen l’accés sistemàtic dels nens a experiències artístiques, integrant artistes, escoles i equipaments culturals en una mateixa estratègia. Aquestes polítiques no es limiten a ampliar el consum cultural, sinó que aspiren a reforçar la participació i la capacitat d’acció dels infants.

L’entrevista també mostra que els objectius de l’educació artística varien segons els contextos. A Corea del Sud, l’aposta institucional per l’art és molt intensa, fet que obre oportunitats però també planteja interrogants sobre els objectius polítics i ideològics que poden acompanyar aquestes iniciatives. En diversos països africans, en canvi, l’art apareix més vinculat a la intervenció social i a la sensibilització sobre problemes col·lectius que no pas a finalitats estètiques.

Un dels aspectes més rellevants de la conversa és la relació entre educació artística i drets culturals. Schneider considera que el reconeixement dels drets culturals dels infants representa un pas endavant respecte al simple accés a l’oferta cultural. La qüestió principal no és només què ofereixen les institucions als nens, sinó fins a quin punt aquests poden crear, expressar-se i participar activament en la vida cultural. La participació és presentada com una condició essencial de la ciutadania cultural.

L’autor relaciona aquesta perspectiva amb la Convenció de la Unesco sobre la diversitat de les expressions culturals. Segons ell, les polítiques d’educació artística haurien de contribuir a gestionar la diversitat cultural de les societats contemporànies, especialment en contextos marcats per les migracions i la pluralitat d’identitats.

Finalment, Schneider alerta sobre la dificultat de les polítiques públiques per adaptar-se als canvis que introdueixen els entorns digitals. Els infants i els joves habiten ecosistemes comunicatius molt diferents dels que van donar forma a les institucions culturals actuals. Per això defensa la necessitat de repensar l’educació artística incorporant les potencialitats creatives de les tecnologies digitals i assumint que els marcs tradicionals d’acció pública sovint reaccionen més lentament que les transformacions socials.
  

Idea clau: l’educació artística i cultural no és només una política educativa o cultural. És també una manera de definir quin paper s’atorga als infants dins la societat: receptors de continguts o participants actius en la construcció de la vida col·lectiva.
  

Referència

Schneider, W. (2015). L’éducation artistique et culturelle, mesure de la place de l’enfant dans les sociétés. L’Observatoire, 46, 49-52. Entrevista realitzada per François Fogel. https://doi.org/10.3917/lobs.046.0049 [2]