Mesurar el treball cultural: condicions, límits i possibilitats de les estadístiques globals

  
L’Enquesta de metadades sobre ocupació en el sector cultural impulsada per l’Unesco Institute for Statistics el 2013 no ofereix encara dades sobre ocupació cultural, sinó una cosa prèvia i menys visible: una radiografia de les condicions que fan possible, o no, produir-les. El punt de partida és metodològic. Abans de saber quantes persones treballen en cultura, cal saber si els sistemes estadístics nacionals ho poden captar amb criteris comparables. Aquesta operació, aparentment tècnica, té conseqüències directes sobre la manera com la cultura entra en l’agenda pública.
  

L’enquesta es dirigeix a 197 països i territoris i obté 120 respostes, amb una taxa global del 61 %. El seu objectiu és identificar quines fonts estadístiques permeten mesurar l’ocupació cultural: enquestes de població activa (LFS), censos de població i habitatge (PHC) i altres enquestes de llars (NHS). Aquestes fonts no són equivalents. Les LFS, amb periodicitat anual o superior, apareixen com el principal instrument per captar dinàmiques laborals, tot i que la seva mostra pot ser limitada per a sectors específics com la cultura. Els censos, més exhaustius territorialment, pateixen una freqüència baixa. Les enquestes de llars ofereixen flexibilitat, però amb una cobertura irregular .

El nucli de la proposta rau en la definició mateixa d’“ocupació cultural”. Segons el marc de l’Unesco, aquesta no es restringeix als treballadors del sector cultural, sinó que combina tres dimensions: persones amb ocupacions culturals dins del sector cultural, persones amb ocupacions culturals fora del sector, i persones amb ocupacions no culturals dins del sector cultural (A+B+C). Aquesta definició amplia el camp d’anàlisi i desplaça la mirada cap a la permeabilitat de la cultura dins l’economia general.

Els resultats mostren una situació desigual però amb una certa base comuna. La majoria de països utilitzen classificacions internacionals d’ocupacions (ISCO) i activitats econòmiques (ISIC), condició necessària per produir dades comparables. En el cas de les LFS, el 92 % dels països enquestats disposen de classificacions adequades i un 84 % recullen dades amb un nivell de detall suficient (3 o més dígits) . A més, el 77 % d’aquestes enquestes es realitzen amb periodicitat anual o superior, fet que les converteix en la font més robusta per a la futura enquesta global.

Aquest potencial, però, no és homogeni. Només el 55 % dels països disposen d’almenys una font estadística amb condicions òptimes o suficients per produir dades sobre ocupació cultural. La resta presenten limitacions de classificació, de detall o de periodicitat. Això implica que la capacitat de mesurar la cultura com a part de l’economia no és només una qüestió conceptual, sinó també infraestructural. Sense sistemes estadístics adequats, la cultura queda parcialment fora del camp de visió de les polítiques públiques.

Aquesta és la tensió de fons que travessa l’informe. D’una banda, la cultura és reconeguda com a vector de desenvolupament econòmic i social. De l’altra, els instruments per mesurar-la encara són desiguals i, en alguns casos, insuficients. El que es posa en joc no és només la disponibilitat de dades, sinó la possibilitat mateixa de governar la cultura amb criteri. Sense mesura, no hi ha comparació. Sense comparació, la cultura queda desplaçada cap a un terreny menys visible dins la presa de decisions.

Llegir aquesta enquesta avui permet entendre que les estadístiques culturals no són un exercici neutre. Són una infraestructura de coneixement que condiciona què es pot dir, què es pot justificar i què es pot prioritzar. En aquest sentit, la pregunta no és només com es mesura l’ocupació cultural, sinó què queda fora d’aquesta mesura i amb quines conseqüències.
  

Institut d’Estadística de la Unesco (UIE)

Summary Report of the 2013 UIS Cultural Employment Metadata Survey [2] 

UIS proposal for a global study on cultural employment [3]