Cultura sostenible més enllà del discurs verd

  
Llegit avui, el document anticipa molts debats que encara continuen oberts en les polítiques culturals locals: fins a quin punt la sostenibilitat forma part realment dels criteris de programació, contractació o finançament? Què implica revisar les pràctiques culturals des d’una perspectiva ecològica? I sobretot: pot la cultura continuar parlant de transformació social sense revisar les condicions materials que sostenen la seva pròpia activitat? (n. de l'e., 2026)
  
  
Al llarg dels anys, la sostenibilitat ambiental s'ha tractat en el sector cultural sobretot com una qüestió tècnica: reciclatge, eficiència energètica o reducció de residus. L’informe Sustaining Creativity Survey, elaborat per Julie’s Bicycle i BOP Consulting, intenta desplaçar aquesta mirada i situar una pregunta molt més profunda: pot existir valor cultural sense considerar el cost ambiental que implica produir-lo?
  

El document parteix d’una constatació significativa per al context posterior a la crisi econòmica: el sector cultural ha après a justificar el seu valor social, econòmic i comunitari, però gairebé mai incorpora el valor ambiental dins d’aquesta narrativa. La sostenibilitat queda fora de la conversa principal sobre el sentit públic de la cultura.

L’enquesta, feta a 337 organitzacions culturals del Regne Unit, mostra un sector que considera la sostenibilitat important però que encara la manté en una posició secundària dins de les seves prioritats estratègiques. El contrast és especialment revelador: pràcticament totes les organitzacions afirmen que la sostenibilitat és rellevant, però molt poques la converteixen en un eix central de programació artística o de governança institucional.

L’informe identifica una “bretxa entre valors i acció”. El compromís acostuma a néixer de l’interès personal dels equips professionals més que no pas d’una decisió estructural de les direccions o dels òrgans de govern. Aquesta dada resulta especialment significativa perquè posa sobre la taula una tensió present en moltes institucions culturals: la sostenibilitat és percebuda com una responsabilitat moral, però no necessàriament com una qüestió vinculada al model cultural, a la programació o a la manera de produir.

També és interessant observar quins sectors apareixen més implicats. Les arts visuals i els museus mostren nivells més alts d’acció i consciència ambiental, mentre que altres àmbits, com la música o la literatura, mantenen una relació més distant amb aquestes pràctiques. Aquesta desigualtat interna evidencia que la transició ecosocial no avança de manera homogènia dins del camp cultural.

Però probablement el més destacat del document és la idea que la cultura no només ha de reduir impactes, sinó també contribuir a transformar imaginaris socials. L’informe insisteix que el sector cultural té una capacitat singular per modificar percepcions, generar nous relats i construir valors col·lectius. La sostenibilitat no hi apareix només com una qüestió de gestió ambiental, sinó com una disputa cultural sobre les formes de vida, el consum, la mobilitat o la relació amb els recursos.

Llegit avui, el document anticipa molts debats que encara continuen oberts en les polítiques culturals locals: fins a quin punt la sostenibilitat forma part realment dels criteris de programació, contractació o finançament? Què implica revisar les pràctiques culturals des d’una perspectiva ecològica? I sobretot: pot la cultura continuar parlant de transformació social sense revisar les condicions materials que sostenen la seva pròpia activitat?
  

La sostenibilitat cultural deixa de ser només una qüestió tècnica quan afecta la manera de produir, programar i imaginar el paper públic de la cultura.
  

Referència 

Julie’s Bicycle i BOP Consulting. (2014). Sustaining Creativity Survey: Actions and attitudes from the creative community: environmental sustainability 2014. Julie’s Bicycle. 

Text complet (pdf) [2]
  
  
   [2]