La cultura més enllà de la identitat

The Politics of Culture intervé en un dels debats que van marcar la política cultural britànica de les dècades anteriors: el pas d'una concepció basada en el valor de les arts a una política que les vincula cada vegada més amb la diversitat, la inclusió social i el reconeixement de les identitats. Munira Mirza qüestiona aquest desplaçament i defensa que la cultura pot crear significats compartits que transcendeixin les circumstàncies socials, ètniques o territorials de les persones.
  

El punt de partida és una transformació més profunda que la dels instruments de política cultural. Mirza considera que s'ha afeblit la confiança en la possibilitat d'atribuir un valor cultural que no depengui exclusivament de la identitat o de l'experiència particular de cada grup. El desenvolupament de les polítiques de diversitat hauria contribuït així a modificar tant les finalitats de l'acció cultural com la manera d'entendre les persones a les quals s'adreça.
  

La qüestió no és tant qui està representat en la cultura, sinó si la cultura pot oferir alguna cosa que transcendeixi les identitats particulars.
  

El llibre reconstrueix aquesta evolució a través de la política cultural britànica i l'examina després en dos casos: el Rich Mix Centre, un centre cultural de l'est de Londres situat en un entorn de gran diversitat ètnica, i Oldham, ciutat industrial del nord d'Anglaterra on la política cultural va formar part de les respostes institucionals als conflictes interètnics posteriors als disturbis de 2001. Els casos permeten a Mirza observar una contradicció: les polítiques concebudes per reconèixer la diferència poden acabar fixant les persones dins de categories culturals prèviament definides i reduint les possibilitats de trobada fora d'aquestes identitats.

La seva resposta és recuperar l'universalisme. No significa afirmar que totes les persones siguin iguals ni ignorar les diferències socials i culturals. Significa confiar en la capacitat humana per sortir de la pròpia experiència i relacionar-se amb formes culturals procedents d'altres contextos. Des d'aquesta perspectiva, l'art no necessita justificar-se principalment perquè produeixi cohesió social, regeneració urbana o inclusió: la seva capacitat d'ampliar l'experiència humana constitueix una raó pública per sostenir-lo.

Com a invitació a una lectura crítica i profunda d'aquesta obra, cal destacar que, des de la nostra mirada, la seva aportació més suggestiva és qüestionar les polítiques culturals que tendeixen a associar identitat i destinació cultural. Enfront d'aquesta lògica, el llibre reivindica la capacitat dels individus per travessar, combinar o desbordar les identitats que se'ls atribueixen. Aquesta defensa manté avui una notable vigència, però també deixa oberta una pregunta que recorre tota l'obra: com construir referents compartits sense que l'universalisme esdevingui una abstracció indiferent a les desigualtats que estructuren la participació cultural.
  

Referència

Mirza, M. (2012). The politics of culture: The case for universalism. Palgrave Macmillan.
  

Llibre registrat i disponible al catàleg bibliogràfic C [2]ERCles [2] especialitzat en polítiques culturals i pensament contemporani.
  
  

Nota d'editor: La segona coberta del llibre mostra l'espai gairebé buit de la Turbine Hall de la Tate Modern. La primera edició va ser retirada després d'utilitzar sense autorització una fotografia d'una mare i un infant; la substitució resulta especialment suggeridora per a un llibre dedicat precisament a discutir la relació entre institucions, cultura i persones.