Cartografies culturals de la ciutat postindustrial

  
Hi ha espais urbans que durant anys són llegits només com a buit, degradació o problema. Antigues fàbriques, magatzems abandonats, solars sense ús. El text de Lauren Andres i Boris Grésillon proposa una lectura diferent: aquests espais també poden convertir-se en laboratoris culturals capaços d’alterar les polítiques urbanes i culturals de les ciutats europees. L’article introdueix el concepte de cultural brownfields per descriure aquells espais industrials abandonats que, abans de qualsevol gran operació urbanística, són ocupats per pràctiques culturals sorgides des de baix, sovint impulsades per artistes, col·lectius o iniciatives alternatives.
  

L’interès del text no és només descriptiu. Andres i Grésillon mostren com aquests espais passen, en pocs anys, de ser marginals a convertir-se en objectes centrals de les polítiques urbanes contemporànies. El que inicialment era tolerat com una ocupació temporal acaba integrat dins les estratègies de regeneració urbana, màrqueting territorial i economia creativa. La cultura deixa de ser només una pràctica artística i es transforma en instrument de revalorització urbana.
  

Els antics espais industrials reutilitzats culturalment es converteixen en laboratoris urbans on es redefineixen les relacions entre cultura, ciutat i desenvolupament econòmic. Les experiències de Berlín, Marsella i Lausana mostren trajectòries diferents d’aquesta transformació.
  

Els tres casos analitzats:Tacheles a Berlín, La Friche a Marsella i Le Flon a Lausana, permeten entendre trajectòries molt diferents. Berlín representa el model del conflicte i la contracultura. Marsella exemplifica la institucionalització progressiva d’un projecte alternatiu fins a convertir-lo en emblema de ciutat creativa. Lausana mostra com la imatge “alternativa” pot acabar integrada dins processos de rebranding urbà i gentrificació. El text és especialment valuós perquè evita idealitzar aquests processos. Els autors insisteixen que molts d’aquests espais acaben convertits en instruments de competitivitat urbana i en catalitzadors d’increments del valor immobiliari.

L’article resulta especialment rellevant per al món local perquè planteja una pregunta pertinent: què passa quan les pràctiques culturals espontànies entren dins lògiques de planificació, desenvolupament econòmic i projecció urbana? La cultura apareix aquí no només com a contingut o programació, sinó com a força capaç de redefinir usos, imaginaris i economies urbanes. I això obliga les polítiques culturals a pensar també sobre sòl, propietat, urbanisme i governança.
  

Referència 

Andres, L., i Grésillon, B. (2013). Cultural brownfields in European cities: A new mainstream object for cultural and urban policies. International Journal of Cultural Policy, 19(1), 40–62. https://doi.org/10.1080/10286632.2011.625416

Text complet (pdf) [2]
  
  
   [2]