Avaluar la cultura local: dades, límits i tensions en el cas neerlandès

  
L’avaluació de les polítiques culturals locals ha esdevingut, en el context europeu de principis de la dècada de 2010, un terreny d’experimentació metodològica travessat per tensions de fons. L’article New local cultural policy evaluation methods in the Netherlands: status and perspectives analitza com els canvis institucionals introduïts als Països Baixos, especialment els nous sistemes pressupostaris orientats a resultats i la implantació obligatòria de comitès d’auditoria municipals, han transformat la manera d’avaluar la política cultural local. El punt de partida és clar: desplaçar el debat polític des dels costos cap als resultats, i dotar els ajuntaments d’eines per mesurar l’eficàcia i l’eficiència de les seves polítiques.
    

Aquest gir s’inscriu en el moviment més ampli de les polítiques públiques basades en l’evidència, que impulsa l’ús d’indicadors, dades i metodologies d’avaluació per legitimar l’acció pública. Ara bé, l’article mostra que aquesta translació al camp cultural no és neutra ni directa. La cultura presenta una dificultat estructural: els seus resultats no són sempre mesurables ni atribuïbles de manera lineal a una política concreta. Aquesta tensió es concreta en tres dilemes centrals. El primer és la distinció entre valors intrínsecs i instrumentals. Les polítiques culturals tendeixen a justificar-se cada cop més pels seus impactes econòmics o socials, mentre que els valors estètics o simbòlics queden desplaçats o mal capturats per les eines d’avaluació. El segon és la mesurabilitat: els indicadors quantitatius, útils per a la gestió pública, resulten limitats per captar experiències culturals o processos qualitatius. El tercer és l’efecte de l’avaluació sobre la pròpia política: la necessitat de mesurar pot acabar redefinint els objectius, orientant-los cap a allò que es pot comptar.

L’anàlisi empírica dels municipis neerlandesos confirma aquests límits. Les dades utilitzades en els comptes municipals tendeixen a concentrar-se en indicadors de producció i oferta,nombre d’equipaments, activitats o institucions  i, en menor mesura, en indicadors d’ús, assistència o participació. En canvi, la dimensió més rellevant des del punt de vista cultural, què passa amb aquestes experiències, quin valor generen,  pràcticament no apareix. Els intents d’avaluar impactes socials o econòmics existeixen, sobretot en ciutats grans, però sovint es basen en indicadors indirectes o comparatius que no permeten establir relacions causals sòlides.

Els comitès d’auditoria introdueixen una capa addicional de pressió. El seu enfocament tendeix a exigir objectius clars, mesurables i directament vinculables als resultats, cosa que reforça una lectura simplificada de la política cultural. Aquesta mirada posa en evidència febleses reals, objectius poc definits, dificultat de seguiment, però alhora corre el risc de reduir la complexitat de la cultura a esquemes d’eficiència i rendiment propis d’altres àmbits de la política pública.

El valor de l’article no és tant proposar un model alternatiu tancat com fer visible aquest desajust. L’avaluació és necessària, però no pot limitar-se a traslladar instruments d’altres camps sense revisar-los. El repte que emergeix és més exigent: construir marcs d’avaluació capaços d’incorporar la naturalesa específica de la cultura, combinant dades quantitatives i qualitatives, i assumint que no tots els efectes rellevants són immediatament mesurables. 
  

Referència

van den Hoogen, Q. L. (2014). New local cultural policy evaluation methods in the Netherlands: status and perspectives. International Journal of Cultural Policy, 20(5), 613–636.  https://doi.org/10.1080/10286632.2013.871005 [2]  Text complet (pdf) [3]