La cultura com a eina de reconstrucció nacional

 
   
Aquest article ajuda a entendre un moment fundacional de les polítiques culturals catalanes. Més que descriure actuacions sectorials, analitza com la cultura es va convertir en una peça central del projecte de construcció nacional impulsat per la Generalitat restaurada durant els primers anys d’autogovern. Una lectura especialment útil per comprendre alguns debats que continuen presents anys després.

Després de la restauració de la Generalitat, la cultura va ocupar una posició estratègica en el nou projecte polític català. Maria Llombart Huesca analitza la política desenvolupada pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació entre 1980 i 1984 i mostra fins a quin punt la cultura va ser concebuda com un instrument de reconstrucció nacional més que no pas com una política sectorial.

L’autora parteix d’una idea clau: la cultura no es limita a promoure activitats artístiques o patrimoni. També transmet valors, símbols i concepcions identitàries. En el cas català, la política cultural es va vincular estretament a la construcció d’un model de país i a la recuperació d’una “normalitat” cultural que es considerava interrompuda pel franquisme.

El Departament encapçalat per Max Cahner va desplegar la seva acció sobre tres grans eixos: la creació d’infraestructures culturals nacionals, el suport al teixit associatiu i la normalització lingüística. Biblioteques, arxius, museus, teatre o música van ser concebuts com a peces d’una arquitectura institucional destinada a reforçar la identitat catalana i a dotar el país d’estructures pròpies.   

▌Les primeres polítiques culturals de la Generalitat restaurada van situar la creació d’infraestructures culturals pròpies al centre del projecte de reconstrucció nacional. 
  

Una de les aportacions de l’article és mostrar que la normalització cultural es va identificar en gran mesura amb la normalització lingüística. La promoció del català va esdevenir l’eix vertebrador de les polítiques sobre el llibre, la premsa, el cinema o els mitjans de comunicació.

Al mateix temps, l’autora recupera les crítiques formulades ja als anys vuitanta per sectors intel·lectuals i polítics que advertien del risc de reduir la cultura catalana a la seva dimensió lingüística o identitària. El debat no era sobre la necessitat de protegir el català, sinó sobre si la política cultural podia quedar subordinada gairebé exclusivament a aquest objectiu.

La principal virtut del text és que evita lectures simplificadores. Mostra la complexitat d’un moment en què la cultura era alhora una política pública, una eina de democratització, un mecanisme de construcció nacional i un espai de disputa ideològica. La pregunta que travessa tot l’article continua sent rellevant avui: què entenem exactament per normalitat cultural? Potser, conclou l’autora, es tracta d’un horitzó que orienta l’acció pública però que mai no s’assoleix del tot.  
  

Referència 

Llombart Huesca, M. (2011). Política cultural de la Generalitat de Catalunya: cap a una “normalitat” cultural? El Departament de cultura i mitjans de comunicació (1980-1984). Catalonia, (9). https://doi.org/10.4000/11srb [2]