L’art davant la complexitat de la sostenibilitat

Art and Sustainability: Connecting Patterns for a Culture of Complexity, de Sacha Kagan, és interessant perquè desplaça una pregunta habitual en els debats sobre cultura i sostenibilitat. No es pregunta només què pot fer l’art davant els problemes ambientals, sinó quina manera de percebre, relacionar i produir coneixement pot contribuir a una cultura de la sostenibilitat. Publicat el 2011, el llibre se situa en un moment en què la dimensió cultural del desenvolupament sostenible començava a adquirir més presència, i Kagan intenta donar-li una base epistemològica i estètica pròpia.

La seva tesi parteix d’una crítica a la fragmentació característica de la modernitat. A partir d’autors procedents de la teoria de sistemes, l’antropologia, l’ecologia, la filosofia i la cibernètica, entre els quals Edgar Morin, Gregory Bateson, Basarab Nicolescu, David Abram i Niklas Luhmann, Kagan associa la crisi de sostenibilitat amb una determinada manera d’organitzar el coneixement: causal, determinista, binària i orientada a separar camps que en realitat formen part de sistemes interdependents. Aquesta racionalitat hauria contribuït també a consolidar una concepció de la natura com a objecte exterior a l’experiència humana.
  

La sostenibilitat exigeix aprendre a percebre els patrons que connecten allò que la modernitat ha tendit a separar.
  

D’aquí prové el concepte que estructura el llibre: una cultura de la sostenibilitat ha de ser, per a Kagan, una cultura de la complexitat. Complexitat no significa simplement acumulació de variables o augment de dificultat. Seguint Morin, implica reconèixer relacions, contradiccions, dependències i processos de coevolució. El pensament dialògic permet mantenir conjuntament dimensions que la lògica binària tendeix a oposar, mentre que la transdisciplinarietat, en el sentit de Nicolescu, intenta superar la simple juxtaposició entre disciplines.

Aquí adquireix centralitat la idea de Bateson dels “patrons que connecten”. La sostenibilitat requereix una sensibilitat capaç de reconèixer les relacions entre formes de vida, ecosistemes, pràctiques socials i formes de coneixement. Kagan utilitza el concepte d’autoecopoiesi per expressar aquesta interdependència entre els sistemes i els entorns amb els quals coevolucionen. L’estètica deixa així de ser un àmbit separat de la vida social per convertir-se en una forma de percepció que pot ajudar a fer visibles aquestes connexions.

Aquesta perspectiva permet entendre per què l’art ocupa un lloc central en el llibre. Kagan estudia discursos i pràctiques de l’art ecològic desenvolupats durant aproximadament quatre dècades i recorre a artistes com Joseph Beuys, Hans Haacke, Helen i Newton Harrison, Mierle Laderman Ukeles, Patricia Johanson, Andy Goldsworthy o Shelly Sacks, entre molts altres. La diversitat d’experiències analitzades li permet identificar l'emergència d’una sensibilitat ecocèntrica i la incorporació progressiva de la sostenibilitat al vocabulari artístic i curatorial.

La qüestió decisiva, però, no és que els artistes representin problemes ecològics. És la seva possible capacitat per modificar les convencions a través de les quals una societat percep i organitza la realitat. Combinant Gregory Bateson amb la sociologia dels mons de l’art de Howard Becker, Kagan presenta artistes i intel·lectuals com a possibles agents de canvi de convencions. La seva intervenció pot introduir altres formes de sensibilitat i aprenentatge en els sistemes socials i contribuir així a transformar les condicions culturals en què es pensa la sostenibilitat.

Aquest procés necessita unes determinades condicions polítiques. Kagan diferencia entre contextos pròxims a la poliarquia i contextos pròxims a l’hegemonia i defensa els primers com els més adequats perquè puguin coexistir pluralitat, negociació, conflicte i coevolució. La cultura de la complexitat no equival, per tant, a una reconciliació harmònica de totes les diferències. El mateix autor adverteix del risc que les visions holístiques degenerin en discursos d’unificació i uniformitat. Per això vincula sostenibilitat, pluralisme i allò que denomina una “ecologia queer”, capaç de preservar una multiplicitat irreductible dins de les relacions ecològiques i socials.
  

Llegit avui, el llibre conserva interès perquè evita reduir la relació entre cultura i sostenibilitat a l’impacte ambiental del sector cultural o a la contribució instrumental de la cultura al desenvolupament sostenible. Kagan planteja una qüestió més profunda: si la crisi ecològica és també una crisi de les formes de percebre, conèixer i relacionar-nos, la cultura participa necessàriament en la construcció de les alternatives. Alhora, l’ambició teòrica del llibre és també la seva principal dificultat. Cal destacar l’amplitud extraordinària d’autors, conceptes i experiències que mobilitza, més de cinc-centes pàgines, i assenyalar que l’argument no segueix sempre l’esquema convencional de tesi, demostració empírica i conclusió. Aquesta amplitud obre un marc conceptual potent, encara que deixa menys resolta la traducció d’aquesta cultura de la complexitat en institucions, polítiques i instruments concrets. Precisament aquí es troba una pregunta que continua sent pertinent per a les polítiques culturals: com convertir una sensibilitat envers les interdependències en formes efectives de decisió i d’acció pública?
  

Referència

Kagan, S. (2011). Art and sustainability: Connecting patterns for a culture of complexity (2a ed.). Verlag.

Aquest llibre està registrat i disponible al catàleg bibliogràfic C [2]ERCles [2].