L’estat de la cultura o què passa quan no fas cas del metge

Un cop l’any toca. Buscar el número a l’agenda del mòbil, trucar, empassar-se la melodia d’espera (Vivaldi, potser alguna peça de jazz) i demanar hora per una revisió mèdica rutinària. Amb els cotxes, el mateix: la normativa imposa que anualment han de passar la inspecció tècnica per poder circular. I moltes altres coses: el canvi d’armari, la festa d’aniversari, el dinar de Nadal; són cites anuals difícilment eludibles. L’Observatorio de Cultura y Comunicación [2] de la Fundación Alternativas [3] presenta el cinquè “Informe sobre el estado de la Cultura en España” (ICE), tal com havien fet el 2017 [4], el 2016 [5], el 2014 [6] i el 2011 [7]. L’objectiu: radiografiar l’estat de la cultura deu anys després de l’inici de la crisi.

Enguany el focus el situen en l’anomenat Espacio Cultural Iberoamericano [8] (ECI). El motiu: revisar i reflexionar sobre els canvis que aquesta àrea ha patit arran de la crisi, els canvis geopolítics i l’evolució dels conceptes sobre cultura i integració. Encara que l’interès no deixa d’emanar cert tuf colonialista, des de la Fundación Alternativas ho justifiquen així:

Hemos decidido abordar este argumento porque Iberoamérica es un espacio geopolítico único en el mundo, por la cultura compartida y la estrecha relación entre sus países. Además, nos encontramos en un momento clave para reflexionar sobre el nuevo escenario internacional y el papel que desempeñamos en él como región" (p. 9).

Val a dir que ja a la introducció, Enrique Bustamante [9], coordinador del recull d’articles, es mostra crític amb la decisió del Govern anterior [10] de situar la promoció del castellà com a emblema de la campanya de la “marca Espanya [11]”.

L’estudi s’estructura en dues parts. En la primera s’agrupen els estudis elaborats per experts del context iberoamericà. En aquest sentit, destaca una reflexió que es fa palesa al llarg dels diversos textos: la situació preocupant de la cultura a diversos nivells obliga a replantejar l’ECI, que ha perdut múscul a causa de les transformacions en les relacions comercials i del canvi de signe polític de bona part dels governs de la zona, que han maltractat la cultura sobretot en l’aspecte econòmic. A l’Estat espanyol aquesta situació s’ha fet especialment evident en la desaparició del Ministeri de Cultura en l’etapa de la presidència de Rajoy, l’augment de l’IVA dels productes culturals i el canvi de criteri insòlit [12] d’Hisenda que amenaça tant el Teatre Lliure com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. De fet, tot i la pretesa recuperació econòmica, pel que fa als números la cultura no ha recuperat la vitalitat prèvia a la crisi. Així, Bustamante avisa que s’han perdut sis anys per dur a terme el procés de digitalització del fet cultural en un moment que és imprescindible.

Doncs bé, l’article de Néstor García Canclini [13] (Universidad Metropolitana de México [14]) és el que qüestiona d’una manera més evident el futur de l’ECI. Uns dels aspectes claus del replantejament de les relacions iberoamericanes ha de ser la cooperació internacional i la societat civil. Martín Becerra [15] i Guillermo Mastrini [16] (Universidad de Quilmes [17], Argentina) analitzen l’espai audiovisual iberoamericà en relació amb el perill i la potencialitat que representa la digitalització en aquest context. Guillermo Orozco [18] i Darwin Franco (Universidad de Guadalajara [19], México) parlen dels “altres mitjans televisius” que poden ser una oportunitat de desenvolupament i alternativitat per regenerar l’espai públic. Pel que fa a l’educació artística, Ana Mae Barbosa (Universidade de São Paulo [20], Brasil) observa una tendència semblant: tot i els avenços que han representat les relacions bilaterals, en els últims anys les polítiques públiques han significat un retrocés destacable. En la mateixa línia, Francisco Rui Cádima, Luis Oliveira Martins y Ricardo Neves (Universidade Nova de Lisboa [21]) remarquen en el cinquè capítol, el darrer de la primera part, la importància de fer progressos en la Societat del Coneixement a la regió iberoamericana, fent especial èmfasi en la connectivitat i l’accés a la xarxa.

L’educació artística és un dels aspectes que s’aborden a la primera part de l’estudi. OEI [22]

En l’àmbit estatal, s’aborda un ampli ventall de qüestions a fi de perfilar l’estat del sector cultural. D’aquesta manera, es parla dels reptes de gestió i regulació del patrimoni cultural (Javier Rivera, Universidad de Alcalá [23]), dels drets culturals i les polítiques públiques (Alfons Martinell [24], Universitat de Girona [25], i Beatriz Barreiro, Universidad Rey Juan Carlos [26]), del sector audiovisual i el procés de digitalització (José Vicente García Santamaría, Universidad Carlos III [27]), de les llengües minoritzades [28] en la cultura (Ramón Zallo [29], Universidad del País Vasco [30]). Al final, l’enquesta als professionals revela que la cultura espanyola suspèn amb un 4,7; això no obstant, aquesta nota representa una millora respecte l’any passat, fet que l’estudi intenta ressaltar.

A tall de conclusió, Enrique Bustamante considera que “es imprescindible y urgente una tarea, investigadora pero también política, de interrogación, reflexión y reenunciación de las estrategias y programas de cooperación iberoamericana” (p. 25). I per això, en la línia del que apunten la majoria d’autors, cal posar l’accent en la cooperació internacional. Finalment, Bustamante sintetitza els problemes i les reivindicacions de la cultura espanyola en aquesta llista:

• la necessitat d’un Pacte d’Estat per la cultura;

• la manca d’un Ministeri de Cultura resta influència política al sector (amb el nou govern sembla que aquesta problemàtica s’ha resolt [31], si més no durant els pròxims dos anys);
• la reducció de la despesa pública i la impotència legislativa de resoldre reptes urgents com ara l’Estat de l’Artista i el Creador;

• la incapacitat de l’educació de formar culturalment i artística les noves generacions;

• l’espera infructuosa a la consolidació de la Llei de Mecenatge;

• la desigualtat de gènere en la creació;

• les desigualtats d’accés a la cultura de qualitat;

• el dèficit crònic de la cultura de representar la diversitat lingüística de l’estat.

En definitiva, quan sortim del metge sabem el que ja sabíem. El doctor, com cada any, ens ha dit que ens havíem de cuidar, que havíem de vigilar la dieta i fer una mica d’esport. I que ja és hora de deixar el tabac. Fa anys que ens ho diu. Doncs amb la cultura passa el mateix. Malgrat la retòrica dels polítics que promet posar-la al centre de l’activitat política, la veritat és que la radiografia del sector cultural no és massa positiva. Esperem si més no que a base d’insistir, acabem fent cas al metge.

Per a més informació, podeu consultar el document:

PDF    El estado de la cultura en España 2018 [32]

HTML  El estado de la cultura en España 2018 [33]

Inicieu sessió [34] o registreu-vos [35] per enviar comentaris